diumenge, 11 de desembre de 2011

La casa encantada

LA CASA ENCANTADA


Es diu que fa temps, en un petit i llunyà poble, hi havia una casa abandonada.
Un dia, un gosset buscant refugi del sol, va aconseguir ficar-se per un forat d’una d eles portes d’aquesta casa.
El gosset va pujar lentament les velles escales de fusta. En acabar de pujar es va topar amb una porta mig oberta, lentament es va endinsar a l’habitació. Per la seva sorpresa, es va adonar que dins d’aquesta habitació havien 1.000 gossets més observant-lo tant fixament com ell els observava a ells.
El gosset va començar a moure la cua i a aixecar les orelles poc a poc. Els 1.000 gossets van fer el mateix. Posteriorment va somriure i els va bordar alegrement. 

El gosset es va quedar sorprès al veure que els 1.000 gossets també el somreien i bordaven alegrement amb ell. Quan va sortir de l’habitació es va quedar pensant per a si mateix: 
Quin lloc tan agradable !. Vindré més sovint a visitar-lo !
Temps desprès, un altre gosset de carrer va entrar al mateix lloc i es va trobar entrant a la mateixa habitació. Però a diferència del primer, aquest gosset al veure als altres 1.000 de l’habitació es va sentir amenaçat, ja que l’estaven mirant d’una manera agressiva. 

Posteriorment va començar a grunyir; òbviament va veure com els 1.000 gossets li grunyien també a ell. Quan aquest gosset va sortir de l’habitació va pensar: 
Quin lloc tan horrible és aquest ! Mai més tornaré a entrar-hi !
Al front d’aquesta casa es trobava un vell rètol que deia:
“La casa dels 1.000 miralls”
No ets responsable de la cara que tens, ets responsable de la cara que poses.
“Tots els rostres del món són miralls”...
Decideix quin rostre portaràs per dins i aquest serà el que mostraràs.

Conte per treballar reciclatge

CONTE PER TREBALLAR EL RECICLATGE AMB ALUMNES AMB BAIXA VISIÓ.

Fet per alumnes de P5 de l'Escola Palau

Fa un temps en un poble de mar vivien unes persones molt pobres, tant tant pobres que no tenien diners per comprar-se cubs d’escombraries.
A casa tenien molt menjar però clar, quan ja s’ho menjaven tot no sabien on llençar els papers i les peles i al final ho van llençar TOT al mar.
Allà, AL FONS DEL MAR, hi vivia un peix globus molt bonic.
De cop va veure com queien totes aquelles escombraries a sobre de casa seva.
Llavors pensant molt, va decidir seguir un camí i anar a buscar als seus amics peixos per demanar ajuda.
Nedant, nedant es va trobar amb un grup de peixos martell i els hi va explicar el que havia passat i els va dir:
    • Peixos martell que m’ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus i els peixos martell van agafar un sac i van continuar el camí del mar, quan de sobte es van trobar a un grup de peixos piranya.
Van pensar que hi havia tantes escombraries que quants més fossin millor. Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos piranya que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell i els peixos PIRANYA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos TAURÓ.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos tAURÓ que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els PEIXOS martell, els peixos PIRANYA I ELS PEIXOS TAURÓ van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos GRANOTA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos GRANOTA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell, els peixos PIRANYA, ELS PEIXOS TAURÓ I ELS PEIXOS GRANOTA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos AIGUA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos AIGUA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell, els peixos PIRANYA, ELS PEIXOS TAURÓ , ELS PEIXOS GRANOTA I ELS PEIXOS AIGUA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos TORTUGA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos TORTUGA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
Al final tots els peixos del mar van ajudar al peix globus. Van ficar totes les escombraries AL SAC I HO VAN DEIXAR TOT SUPER NET.
ESTAVEN MOLT CONTENTS però llavors ES van ADONAR QUE NO HAVIEN pensaT que podien fer amb el sac ple D’ESCOMBRARIES.
Van pensar molt i van decidir demanar ajuda als escombriaires que els van ajudar a portar el sac als contenidors del poble.
I conte contat aquest conte s’ha acabat!!!

El petit cabirol

EL PETIT CABIROL
recuperat per Madeleine Lions



El Petit Cabirol s’havia adormit al peu d’un arbre que havia en el cim d’una gran roca. Durant la nit havia plogut molt, tant que el riu havia sortit de les seves riberes i ara, la roca i l’arbre feien una petita illa enmig d’una gran extensió d’aigua. Quan el Petit Cabirol es va despertar, va tenir molta por; però era un petit cabirol molt assenyat. “Vaig a romandre tranquil·lament aquí, a esperar que l’aigua es retiri, es va dir, ja que no sé nedar i hi ha molts cocodrils en l’aigua. ” 

Es va posar llavors a observar al seu voltant. La crescuda sobtada implicava tota classe de coses: branques d’arbres, i fins i tot troncs d’arbres sobre els quals s’havien refugiat petits animals sorpresos quan dormien. Sobtadament el Petit Cabirol va veure un gran tronc d’arbre aixecar el cap i dirigir-se cap a ell. Amb horror va veure dos ulls malèvols obrir-se i mirar-lo. Era el vell rei dels Cocodrils!“Nyam Nyam! va dir el rei dels Cocodrils; quin bon esmorzar vaig a fer: no pot escapar-se’m! ” Com que tenia bon humor, va entaular conversa. “Mira quin honor et faig, estimat meu. Vas a acabar la teva vida en el meu estómac reial! ” Obria una mandíbula enorme, amb unes dents espantoses; gairebé es podia veure el seu estómac de l’oberta que estava la seva boca!
El Petit Cabirol tremolava de por, però era molt valent i molt astut; va buscar una manera de guanyar temps.“T’agraeixo l’honor que vas a fer-me, oh gran rei, però és un menjar o una medicina el que necessites? Ja que, sóc un dolent menjar, però sóc la millor medicina del món. ” El rei dels Cocodrils era molt vell. Tenia de vegades una mica de reuma i una medicina convenient no li aniria malament… “Necessito guarir-me; seràs la meva medicina! ” va dir. “Atenció, va dir el cabirol - que reflexionava ràpidament: el rei li semblava molt ximple! - Una medicina no és un menjar, és necessari dosificar-la. Si m’empasses sencer, en comptes de guarir-te, em convertiré en un verí. És necessari que em divideixis i així també podràs guarir als teus súbdits”
El rei va quedar decebut; no li agradava haver de dividir-lo, però es va dir que això li valdria el reconeixement dels seus.“Bé, d’acord! va dir.” Quants sou? ” va demanar el cabirol. El rei va reflexionar; no tenia molt bona memòria. “Crec que som 79, i amb mi, hem de fer 80, veritat? ” - “desgraciadament, gran rei, no és suficient. és necessari que estigui dividit en 150 trossos, ni un més ni un menys!…” menja-te’l de seguida! ” va dir un gran cocodril que s’havia acostat. ” Oh rei, els teus súbdits et donen ordres, ara? ” El vell rei, que es preparava per a menjar al cabirol, va romandre quiet. “Segurament vol veure’t morir enverinat, mentre que tu vigiles per la seva salut. ” Afalagat el rei dels Cocodrils, va demanar que s’anés a buscar a altres cocodrils per a participar en la divisió. Quants? És difícil contar, sobretot quan solament es té la pràctica de pensar en si mateix. 80, això estava segur. Quants cocodrils eren necessaris per a fer 150? Potser 10, potser 20… Cada vegada que afegia un, veia el seu tros de cabirol estrènyer-se… “són necessaris 70 més” va dir el cabirol. Va anar a buscar els que li faltaven; l’aigua s’havia tornat molt verda, de tants cocodrils que hi havia al voltant de la roca.
Necessitem calma i disciplina, va dir el cabirol. Vaig a contar-los tots per a estar segur que no falta cap. Poseu-vos en fila els uns darrere dels altres. Quan us hagi contat, el vostre rei farà la partició i us convertireu en més forts i més immortals. ” Llavors, valentament, el Petit Cabirol va saltar sobre l’esquena del rei, contant en veu alta:“Un! ” - “un” van dir alhora tots els cocodrils.“Dos! ” va dir el cabirol saltant sobre l’esquena d’un altre cocodril.“Dos! ” van dir tots els cocodrils.“Tres!” - “tres!” - “vint!” “Vint!”… “Cent!” - “cent!”… “Cent quaranta-nou!” - “cent quaranta-nou! ” deien els cocodrils.“Cent cinquanta! ” va dir el cabirol que, saltant d’esquena en esquena, havia arribat a la riba.“Cent cinquanta! ” van dir els cocodrils a l’uníson. En tres salts, el cabirol s’havia refugiat en terra ferma.“Colla de babaus! Gràcies pel servei! ”, va cridar el Petit Cabirol que va sortir xiulant com una fletxa sense donar-se la volta…

Quina gana que tinc

QUINA GANA QUE TINC !  Per a treballar la bona alimentació.
Fet pel Grup de Treball de l'ICE de l'UB (2007-2008)

NARRADORA:Hi havia una vegada una nena que estava llegint un llibre de cuina perquè els hi volia donar una sorpresa als seus pares i els hi volia preparar el sopar.
No sabia per quina recepta decidir-se.
Va començar a entra-li son i quan estava a punt d’adormir-se, va veure com del llibre sortia una pastanaga i un pot de ketchup. 
Pastanaga: De primer plat pots fer una amanida amb tomàquets, enciam...
Ketchup:No. No, de primer plat es millor fer una hamburguesa amb molta maionesa, molt de ketchup i patates fregides.
Pastanaga:No vull discutir-me més. Que decideixi ella.
Què prefereixes fer de primer plat?
Nena:Com queno sóc cuinera, per això estava mirant aquest llibre de cuina.
Ketchup:Tan se val. Et preparem els plats i tu els proves, val? 
Nena: D’acord.
(El Sr. Ketchup li dona a provar una hamburguesa amb força maionesa, ketchup, patates fregides.....etc
La nena comença a menjar i es comença a inflar...Tot seguit la Sra. Pastanaga li dona l’amanida i la nena comença a desinflar-se.) 
Nena:Potser millor menjar una amanida. Ja em sento millor. 
Ketchup:(enrabiat)
De postres prova aquest deliciós pastisset de xocolata..
(La nena hi fa una mossegada i torna a inflar-se !
Ràpidament la Sr. Pastanaga li dona una poma a la nena, i la nena es desinfla !)
Nena:Ara ja sé que faré de postres... una macedònia.
(El Sr. Ketchup marxa molt enrabiat , la Sra. pastanaga i la nena es posen el davantal i de dins el llibre surtenun enciam,un tomàquet,un cogombre,un plàtan,una taronja i unes maduixes,cantant i dansant ).
NARRADORA:Una estoneta més tard van arribar els pares i es van trobar la taula molt ben parada amb una nota : UN SOPAR MOLT SA PER ELS PARES MES BONS

La venjança del gripau

LA VENJANÇA DEL GRIPAU
Conte popular gitano (França)

PER TREBALLAR L'ENNUIG

El que vaig a explicar va ocórrer abans de que l’home existís i dominés la Terra.
En aquella època, solament els arbres estaven sempre en el mateix lloc. La resta dels essers vius es movia lliurament. Fins i tot les flors anaven a visitar als seus amics els conills, els esquirols, els eriçons, les aus i els insectes: tots els essers que caminaven, s’arrossegaven o volaven.
A vegades se’ls unien els peixos, perquè podien sortir de l’aigua. Tots sabien parlar i s’entenien entre si.
Una nit, en una clariana del bosc, es va celebrar una gran festa: la gent explicava històries, i els ocells van donar un concert que va anat seguit d’un ball. L’esquirol va ballar amb la farigola, els conills amb els clavells. Cada flor tenia la seva parella. Fins i tot una aranya jugava amb la libèl·lula. Hi havia molta alegria.
El gripau, que no havia estat convidat perquè era molts lleig, es va presentar de totes maneres. Es va acostar a la tulipa, però aquesta el va rebutjar.
Tots es van posar a gastar-li bromes i van formar un cercle al voltant del pobre gripau, que va començar a posar-se furiós.
-Ets horrible!, Ets horrible!!! –va esbufegar la l’òliba. Els animals i les flors el senyalaven amb el dit, repetint:
Ets horrible! , Ets horrible!
El gripau va perdre la paciència.
-Sou molt dolents! –va cridar- Em venjaré de vosaltres!
I es va inflar de tal manera que el verí de la seva pell va sortir disparat i els va esquitxar a tots.
El peix es va refugiar a l’aigua, els ocells van desaparèixer entre les branques i les flors es van marcir intentant amagar-se sota terra.
I des d’aquella nit res va ser com abans: els animals i les flors ja no podien parlar i no s’entenien. Les flors no podien moure’s del seu lloc. I els peixos es morien tant bon punt algú els treia de l’aigua. 

El llop ferotge i el valent caçador

EL LLOP FEROTGE I EL VALENT CAÇADOR

d’Ana Maria Machado

PER TREBALLAR LA POR

Hi havia una vegada un nen que vivia en una cabana en el bosc, amb el seu pare, que era caçador, i la seva mare, que feia de tot: cuinava, rentava, planxava, feia la neteja, cosia, s’avorria i sospirava.
I hi havia una vegada també, un llobató que vivia en una cova d’aquell mateix bosc, amb tota la seva família, dons als llops els hi agrada viure en comunitat, és a dir, en ramat.
El nen jugava amb d’altres nens que apareixien per allà: els fills del llenyataire, la fila de la bugadera, el nét del venedor ambulant, una nena que a vegades es perdia en el bosc recollint gerds...
El petit llop jugava amb altres llobatons semblants a ell, germans i cosins, alguns de la mateixa llopada, altres més grans, altres més petits. Es divertien amb jocs de rodar pel terra, rebolcar-se per tots costats...
A vegades, per la nit, el pare o la mare explicava contes al nen a la llar de foc. I aquestes històries sempre tenien a veure amb el llop ferotge. Podia parlar de porquets, de la Caputxeta Vermella i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un llop ferotge que grunyia, esbufegava, s’enfadava, derrocava cases, i tenia uns ulls tant grans i també una boca tant gran que solament buscava menjar-se els nens.
A vegades, també per la nit, a la cova, el petit llop li costava adormir-se i es quedava escoltant els contes que els llops més vells s’explicaven els uns als altres. I aquests contes sempre tenien un caçador dolent. Podien parlar de rierols nets, de camps immensos i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un caçador que posava trampes, els disparavai arrencava la pell dels llops que havia matat.

Quan el nen va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
I la seva mare sempre responia:
-Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun llop per allà.
Quan el llobató va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun caçador per allà.
I ells no anaven molt lluny.
Però com vivien en el mateix bosc i estaven creixent, les seves passes eren cada vegada més llargues i s’apropaven cada vegada més.
Fins que un dia...
Un dia, el nen estava distret, una mica allunyat de casa, i va trepitjar una branca seca que va cruixir.
Aleshores, el llobató, que també estava per allà, distret i una mica allunyat de casa, va sentir el cruixit, es va emportar un ensurt i va grunyir. I, en aquest moment, els dos es van girar i es van mirar.
De sobte. Cara a cara.
Cada un va posar una de les cares més rares que algú pugui posar: cara de por, de molta por, de veritable pànic. I les cares de pànic eren tant paoroses que el llobató se’n va anar corrents en una direcció i el nen va agafar, també corrents, la contraria.
A l’arribar a casa seva, el nen va explicar:
-M’he trobat un llop al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
A l’arribar a la cova, el llobató va explicar:
-M’he trobat un caçador al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
Qui els escoltaven no es van creure molt el que deien. Però el més important es que els dos si que s’ho creien.
O això semblava. Perquè, des d’aquell dia, quan vol anar al bosc, el nen posa les mans a les butxaques i surt xiulant: “quien teme al lobo feroz...”
I el llobató quan vol quedar-se despert per la nit, estira molt el musell cap a la lluna i udola:
“se’n va anar, va fugir, vaig ser jo...”

Perill en el mar

PERILL EN EL MAR
de Begoña Ibarrola

PER TREBALLAR L'ALEGRIA

Aquesta és la historia d’un cavallet de mar que vivia amb al seva família en una zona bonica i tranqui-la de l’oceà, rodejat de corals, eriçons, crancs i tot tipus de peixos i plantes aquàtiques.
La seva vida passava plàcidament fins que un dia el dofí Ballarí els hi va donar una notícia molt preocupant. El dofí va convocar a tots els animals marins d’aquella zona a una reunió i quan tots van arribar els hi va dir:
-       Amics, vinc d’explorar els límits del nostre territori i porto una horrible notícia. Hi ha una gran taca negra en el mar que molt aviat, si els vents no canvien, arribarà fins aquí en dos dies.
Tots es van mirar entre si preocupats per la notícia. Haurien de fer alguna cosa immediatament.
Pepet, el cavallet de mar, tenia un gran amic, un cranc ermità que es deia Frank, amb el que sovint jugava a fet i amagar. Aquell dia en comptes de jugar es va posar a comentar la terrible notícia.
-       Quina desgràcia- deia Frank-, no sé que serà de nosaltres, segurament  morirem tots.
Però el cavallet Pepet era més optimista i li va contestar:
-Bé, no és per tant, gràcies al dofí Ballarí ho hem sabut a temps. Al menys tenim dos dies abans que la taca arribi fins aquí. Tenim que pensar en alguna solució.
Mentre estaven pensant en silenci van sentir plorar a algú i, buscant d’on venia aquell plor, es van trobar amb l’ostra Closcadura.
-Què et passa, Closcadura, perquè plores? –li van preguntar.
-Moriré aviat, no hi ha solució per mí perquè no puc moure’m tan ràpid com vosaltres –va contestar.
El cavallet Pepet la va animar:
-No et preocupis, Closcadura, nosaltres t’ajudarem, segur que se’ns acut alguna cosa.
En Pepet pensava que tots els problemes tenen solució, així que quan apareixia un problema es posava a pensar en lloc de desesperar-se, com feien els altres. En canvi, el cran Frank, davant un problema, pensava que no hi havia solució i s’enfonsava en la desesperació.
El cavallet Pepet va decidir donar una passejada per pensar millor i va descobrir que uns ploraven creient que no podien fer res i altres pensaven per trovar solucions, igual que ell. Sense adonar-se’n es va allunyar bastant d ela seva zona i va sentir que algú el cridava.
Pepet, què fas tu per aqui? Estàs molt lluny de casa teva.
Era el dofí Ballarí, el que els hi havia donat la fatal notícia.
-Estic pensant. Vull trobar alguna solució per poder marxar abans de que arribi la taca negra –va contestar-
-Però Pepet, saps que alguns animals i plantes no se’n poden anar d’allà on estan, els portaria moltíssim temps desplaçar-se.
El cavallet Pepet no es va donar per vençut i va seguir pensant mentre es deixava emportar pel ritme de l’aigua.
-Tu ets molt gran, dofí Ballarí, i jo sóc molt petit i no puc portar a ningú a sobre, però tu si.
El dofí  l’escoltava amb atenció mentre pensava que potser era una bona idea.
-L’Ostra Closcadura, el cranc Frank i els altres animals i plantes que no poden moure’s podrien posar-se a sobre teu. I com ets molt ràpid nedant segur que podries fer molts viatges, i, així salvar a molts animals i plantes.
El dofí va somriure: si, aquella era una bona idea, i demanaria als altres dofins i a les balenes que fessin el mateix. Al moment, sense esperar més, se’n va anar nedant a buscar-los.
En Pepet i en Ballarí,van tornar molt contents per donar la notícia als seus amics.
-Closcadura, Frank, el dofí Ballarí ens portarà molt lluny d’aquí abans de que arribi la taca negra !!
Tots van cridar d’alegria i van aplaudir al dofí, que es va sentir molt feliç per poder ajudar.
Al dia següent, mentre el sol sortia per damunt del mar, un grup de dofins i balenes es van concentrar en la zona i van anar carregant a tots els animals i plantes que podien.
Al capvespre estaven molt cansats de tant viatge d’aquí cap allà però satisfets per haver salvat als seus companys i amics.
Ara es veu jugar junts el cavallet Pepet i el dofí Ballarí en una zona de l’oceà d’aigües netes i cristal·lines, i a l’ostra Closcadura conversant amb el cranc Frank recordant la història d’aquella taca negra que un dia va amenaçar les seves vides.
I el més curiós de tot és que els dos acaben rient i repetint alhora: “Quan hi ha un problema sempre hi ha una solució”. Això va ser el que van aprendre aquell dia i no ho oblidaran mai més.