diumenge, 3 d’agost de 2008

Projecte AULA OBERTA. 3r ESO

I Jornada Internacional Educació i Titelles 2008
2. Projecte AULA OBERTA3r ESO Segon Trimestre. Cursos 2005/ 08
Lurdes Ribas i Montse Muntané


Davant meu tenia un grup d’adolescents a mil revolucions, com qualsevol altre tutor/a del centre, amb una diferència; eren alumnes exclosos del sistema educatiu perquè no donaven la talla ni en actituds ni en l’aprenentatge, jo des de la tendressa de la professió docent els anomeno alumnes de RODALIES, alumnes de recorregut curt que alguna vegada se’ls anomena de segona fila, comdemnats al fracàs escolar per problemes a la catenària , perquè no aprenen mai a l’hora, per anar a un ritme més lent de l’espera’t i per parar on no hi ha estació per aturar-se. 
Aquests alumnes ho tenen molt dur en un marc educatiu i curricular molt encotillat,
però són, alumnes del Centre escolar i per a ells val la pena trobar estratègies de que una altra educació és possible, cal aprendre a educar des del ulls del cor, des de la tendressa de donar oportunitats amb missatges positius i entusiastes, de noves maneres d’aprendre, donant un marc de confiança, sabent esperar sense pressa, tenint paciència a l’hora d’esperar resultats, sabent escoltar, deixant-ho per un altre dia, posant els llistons mòbils al seu abast,..
Per als alumnes de rodalies tornar a creure que ell/a té possibilitats de fer alguna cosa més que fer campanes o molestar a tort i a dret a qualsevol membre de la comunitat educativa, és un repte, un treball d’enriquiment personal, de confiança amb els professors que creuen en ells / es, de treure tot allò que els cou per dintre, com ells diuen “ els mals rotllos” .
Com a professors de rodalies ens cal canviar d’actituds, d’educar-los des de la base del diàleg, de la comunicació, de negociar, de posar límits, en definitiva marcar-los un camí, on ells poden deixar la seva petjada, fer-los veure que fins ara ja els ha estat bé esser a la vorera i deixar passar totes les oportunitats, ara poden tornar a fer camí amb nosaltres i amb el projecte, nosaltres compten amb ells / es.
Al principi costa.
No s’acaben de creure l’oferta que els estàs brindant, tenen por de confiar-hi perquè estan acostumats que al final els adults els fallem. Els primers dies, el primer trimestre, costa veure resultats. Els professors ens desanimem, quan un s’ensorra l’altre li dóna ànims i receptes que li han funcionat, però de mica en mica els alumnes s’enganxen, és tan fàcil!.Si realment confies de veritat en ells, els ho demostres amb la teva manera de ser i actuar i ets capaç de donar-los temps per poder fer aquest canvi, no dubten a tornar a fer camí dins del projecte.
És un llenguatge pedagògic que està molt lluny del seu món i en el qual se senten fora de joc. Realment si som capaços de donar coherència en la nostra manera d’actuar en les nostres actituds i no ens rendim a la primera de canvi, de mica en mica, els alumnes novament veuen que hi ha algú que els vol ajudar com a persones, comencen a confiar en un adult que no espera res a canvi sinó que el que vol és ajudar-los a tirar endavant per tenir expectatives de futur. A partir d’aquest moment pots dotar-los d’un grapat de recursos personals, autoestima, assertivitat, confiança, educació en valors, habilitats socials, mediació de conflictes,... que tenen al seu abast
Però per poder veure canvi en les actituds dels alumnes cal haver-los sosprès, com a professors de RODALIES amb projectes educatius engrescadors, davant dels que senten curiositat i és des d’aquesta perspectiva pedagògica que surt el projecte de crear una COMPANYIA DE TITELLES amb alumnes adolescents, etiquetats alumnes amb fracàs escolar.
A partir d’aquest moment i des del projecte s’ajuda als alumnes a treures les ulleres del deficit, del quelcom que no funciona, de les discapacitats i es posen les ulleres noves de les potencialitats intentant desplegar totes les seves capacitats de la forma més eficaç possible: educar des de la diversitat, amb expectatives de futur.
I, ...als alumnes, els hi ha crescut dintre seu una sensació que els hi costa d’expressar en aquests moments, però que al llarg dels anys no els hi prendrà ningú, formarà part d’aquells records entrenyables dels anys a l’institut per què han set actors i actrius per uns dies, cadascun amb un paper únic iintrasferible capaços de sentir-se imprescindibles fet que els ha fet creixer en satisfacció personal, enriquiment de capacitats, pèrdua del sentit del ridícul, cohesió de grup,...
I cadascun d’ells ha aportat el seu granet de sorra a l’espectacle. En l’espontaneïtat, latranquil.litat, la constància, l’ esforç de superació, laseguretat, la capacitat, la calma, l’ il.lusió, l’ obertura, la personalitat, la serenor, l’optimisme,la fermesa, .... Quin professional no haguès volgut treballar amb aquest creadors d’espectacles tant fantàstic?
A tot arreu, on han anat a presentar l’espectacle, els han esperat amb candeletes, han palpat la il.lusió dels més petits, els seus neguits i sobretot,...els han aplaudit.

Ah voleu que et digui un secret? ... ells s’han sentit importants, això de ser els protagonistes per uns dies a qui no agrada!!

Activitat:

Per Sant Jordi de “bolos” a les escoles de primària de la comarca del Ripollès, representant un espectacle de contes amb titelles elaborats pels propis alumnes.
Objectius:
ÀMBIT PERSONAL
1. Millorar l’autoestima
2. Potenciar les responsabilitats
3. Aprendre a resoldre conflictes
4. Facilitar el treball en equip
5. Educar en els valors del respecte, de la tolerància i del diàleg
6. Assaborir el gust del voluntariat
7. Gaudir de les recompenses emocionals
ÀMBIT LINGÜÍSTIC
8.Expressar-se oralment de manera ordenadament i amb fluïdesa
9.Expressar-se de manera escrita amb correcció i coherència.
10. Fer ús del llenguatge no verbal com a mitjà de comunicació
11.Tenir habilitat per comunicar-se amb els infants 
ÀMBIT SOCIAL I NATURAL
12. Conèixer els contes tradicionals
13. Reelaborar i inventar contes
14. Conèixer les festes populars de Catalunya
15. Descobrir l’ofici de titellaire
16. Conèixer les escoles de l’entorn
ÀMBIT MATEMÀTIC,ARTÍSTIC I TECNOLÒGIC
17.Dissenyar un projecte en les seves etapes
18.Crear els titelles, els seus vestits i el guinyol.
Procediment:
1.- Ens posem d’acord
2.- Anem per feina
3.- Enfilem l’agulla, Quina aventura!!
4.- Fem les titelles
5.- Elaborem el guinyol i els decorats
6.- Llegim i ens familiaritzem amb els contes
7.- Ens presentem a les escoles
8.- Programem el calendari d’actuacions
9.- Comencem a assajar. S’acosta el dia de l’estrena, Quins nervis!!
10.- L’estrena
11.- Un èxit !! Ens sentim importantíssims !!
12.- Ho tornem a repetir?
Valoració:
Els alumnes de rodalies s’han sentit orgullosos de ser-ho perquè han palpat a la seva pròpia pell 
L’ORGULL DE LA FEINA BEN FETA!!

Taller d'ombres de Madeleine Lions

I Jornada Internacional Educació i Titelles 2008
TALLER D'OMBRES DE MADELEINE LIONS

A través del conte “La gasela i els cocodrils” ens farà construir uns titelles que ens serviran per l’aprenentatge de la lectura i el càlcul.

Foto Taller Madeleine Lions 1



El Petit Cabirol s’havia adormit al peu d’un arbre que havia en el cim d’una gran roca. Durant la nit havia plogut molt, tant que el riu havia sortit de les seves riberes i ara, la roca i l’arbre feien una petita illa enmig d’una gran extensió d’aigua.

Quan el Petit Cabirol es va despertar, va tenir molta por; però era un petit cabirol molt assenyat. “Vaig a romandre tranquil·lament aquí, a esperar que l’aigua es retiri, es va dir, ja que no sé nedar i hi ha molts cocodrils en l’aigua. ”


Es va posar llavors a observar al seu voltant. La crescuda sobtada implicava tota classe de coses: branques d’arbres, i fins i tot troncs d’arbres sobre els quals s’havien refugiat petits animals sorpresos quan dormien.

Sobtadament el Petit Cabirol va veure un gran tronc d’arbre aixecar el cap i dirigir-se cap a ell. Amb horror va veure dos ulls malèvols obrir-se i mirar-lo. Era el vell rei dels Cocodrils!“Nyam Nyam!", va dir el rei dels Cocodrils; "quin bon esmorzar vaig a fer: no pot escapar-se’m! ”

Com que tenia bon humor, va entaular conversa. “Mira quin honor et faig, estimat meu. Vas a acabar la teva vida en el meu estómac reial! ” Obria una mandíbula enorme, amb unes dents espantoses; gairebé es podia veure el seu estómac de l’oberta que estava la seva boca!

El Petit Cabirol tremolava de por, però era molt valent i molt astut; va buscar una manera de guanyar temps.“T’agraeixo l’honor que vas a fer-me, oh gran rei, però és un menjar o una medicina el que necessites? Ja que, sóc un dolent menjar, però sóc la millor medicina del món. ”

El rei dels Cocodrils era molt vell. Tenia de vegades una mica de reuma i una medicina convenient no li aniria malament… “Necessito guarir-me; seràs la meva medicina! ” va dir.

“Atenció, va dir el cabirol - que reflexionava ràpidament: el rei li semblava molt ximple! - Una medicina no és un menjar, és necessari dosificar-la. Si m’empasses sencer, en comptes de guarir-te, em convertiré en un verí. És necessari que em divideixis i així també podràs guarir als teus súbdits”

El rei va quedar decebut; no li agradava haver de dividir-lo, però es va dir que això li valdria el reconeixement dels seus.“Bé, d’acord! va dir.” Quants sou? ” va demanar el cabirol. El rei va reflexionar; no tenia molt bona memòria. “Crec que som 79, i amb mi, hem de fer 80, veritat? ” - “desgraciadament, gran rei, no és suficient. és necessari que estigui dividit en 150 trossos, ni un més ni un menys!…” menja-te’l de seguida! ” va dir un gran cocodril que s’havia acostat. ” Oh rei, els teus súbdits et donen ordres, ara? ”

El vell rei, que es preparava per a menjar al cabirol, va romandre quiet. “Segurament vol veure’t morir enverinat, mentre que tu vigiles per la seva salut. ” Afalagat el rei dels Cocodrils, va demanar que s’anés a buscar a altres cocodrils per a participar en la divisió. Quants? És difícil contar, sobretot quan solament es té la pràctica de pensar en si mateix. 80, això estava segur. Quants cocodrils eren necessaris per a fer 150? Potser 10, potser 20… Cada vegada que afegia un, veia el seu tros de cabirol estrènyer-se… “són necessaris 70 més” va dir el cabirol.

Va anar a buscar els que li faltaven; l’aigua s’havia tornat molt verda, de tants cocodrils que hi havia al voltant de la roca.

Necessitem calma i disciplina, va dir el cabirol. Vaig a contar-los tots per a estar segur que no falta cap. Poseu-vos en fila els uns darrere dels altres. Quan us hagi contat, el vostre rei farà la partició i us convertireu en més forts i més immortals. ”

Foto Taller Madeleine Lions 2

Llavors, valentament, el Petit Cabirol va saltar sobre l’esquena del rei, contant en veu alta: “Un! ” - “un” van dir alhora tots els cocodrils.“Dos! ” va dir el cabirol saltant sobre l’esquena d’un altre cocodril.“Dos! ” van dir tots els cocodrils.“Tres!” - “tres!” - “vint!” “Vint!”… “Cent!” - “cent!”… “Cent quaranta-nou!” - “cent quaranta-nou! ” deien els cocodrils.“Cent cinquanta! ” va dir el cabirol que, saltant d’esquena en esquena, havia arribat a la riba.“Cent cinquanta! ” van dir els cocodrils a l’uníson.

En tres salts, el cabirol s’havia refugiat en terra ferma.“Colla de babaus! Gràcies pel servei! ”, va cridar el Petit Cabirol que va sortir xiulant com una fletxa sense donar-se la volta…

Madeleine Lions.



Taller de titelles. Grup de treball de l'ICE de l'UB

I Jornada Internacional Educació i Titelles 2008
TALLER DE TITELLES. GRUP DE TREBALL ICE DE l'UB
 

Taller de titelles realitzat amb muppets i titelles de taula, per treballar la parla i la discriminació auditiva.



 


 

Actuació de la Fundació ECOM

I Jornada Internacional Educació i Titelles 2008
ACTUACIÓ DE LA FUNDACIÓ ECOM
amb l'espectacle "Companys de barri"

Fundació Ecom

La Fundació Ecom neix el 2007 amb l'objectiu de fomentar i gestionar el coneixement dels diferents col·lectius de persones amb discapacitat física i les seves necessitats. La seva finalitat és prestar-los la millor atenció, gestionant, quan sigui necessari, i sense entrar en competència amb les organitzacions del moviment associatiu ecom, programes i serveis. http://www.ecom.cat/
Espectacle: “Companys de Barri”

Tres nens amb discapacitat representats per les titelles, presenten algunes de les seves vivències i deixen que el públic els hi pregunti tot allò que els provoca curiositat sobre el tema de la discapacitat. L’espectacle interactua amb els espectadors realitzant un efecte d’immersió en el món de la discapacitat.  
OBJECTIUS:
  • Sensibilitzar als nens respecte món discapacitat
  • Fomentar una actitud positiva davant la diferència provocada per les diferents discapacitats.
  • Facilitar que els alumnes puguin conèixer la realitat dels nens afectats.  Trencar idees preconcebudes sobre les limitacions de les persones amb discapacitat.


dissabte, 8 de setembre de 2007

Introducció

Els titelles som especials.
Introducció


“Així com el sol, l’aire o els recursos energètics que fem servir per escalfar les nostres cases, els titelles contenen certs elements que els fan únics i són un important recurs educatiu. Aquests elements es combinen convertint-los en un material molt poderós. I fet servir correctament, la eficiència del recurs s’incrementa.” (Elementos de comunicación de la marioneta. Jeffrey L.Peyto)

Aquest estudi mostra el gran ventall de possibilitats que té l’emprament dels titelles a l’escola. És necessari donar a conèixer a la comunitat educativa aquest element formatiu en tots els seus vessants: tècnic, històric, de manipulació, de construcció i d’ús terapèutic. El desconeixement d’alguns d’aquests aspectes pot dificultar la seva utilització i per tant no aprofitar aquest recurs en tota la seva extensió pedagògica.

Un titella és un instrument de comunicació diferent d’un llibre o de qualsevol altra eina d’aprenentatge. El titella està connectat personalment amb l’usuari. Aquesta qualitat explica la seva efectivitat en l’ensenyament.

Donat el desconeixement generalitzat, sovint els titelles entren a l’aula com un divertiment més, com un estri de joc mal emprat. A vegades es recorre a ells per passar l’estona, quan no se sap ben bé que fer o com omplir un espai curricular, desaprofitant així la gran riquesa didàctica que poden originar. 

Els titelles són generadors de múltiples aprenentatges, no solament involucren el saber (els conceptes, lo purament cognitiu), sinó que també impliquen el saber fer (els procediments, mètodes, tècniques, estratègies...) i l’ aprendre a ser (normes, valors, actituds...).

Gràcies a aquesta investigació coneixereu el seu origen i l’evolució en el món, les diferents tècniques i el seu ús terapèutic actual. El treball de camp m’ha permès contactat amb els/les mestres de Catalunya que han utilitzat o que estan utilitzant els titelles en les seves classes ordinàries i en les aules d’educació especial. La comunicació amb alguns d’ells ha estat molt profitosa i ha facilitat l’ intercanvi d’activitats, consultes i coneixements.

En aquest treball es detalla un recull d’experiències força interessants, no solament en l’àmbit escolar sinó també en altres llocs on la força terapèutica del titella és necessària: hospitals generals, hospitals psiquiàtrics, esplais, llocs on han patit catàstrofes naturals, orfenats, geriàtrics, centres d’ acollida...

Si el mestre ha de treballar a les classes amb titelles és bàsic saber quines experiències s’han realitzat arreu, per poder partir d’elles i desenvolupar noves tècniques i aplicacions.
Vaig ser convidada a participar en el Festival Mondial de la Marionnette de Charleville-Mézières. França, on vaig actuar i vaig assistir al Congrés de "Marionnette et Thérapie" 2006 : "Interdits – Inter-dit" organitzat per l’associació internacional de "Marionnette et Thérapie".

Em vaig posar en contacte amb la directora d’aquesta associació, Madeleine Lions i posteriorment vaig visitar la seva seu a Paris. Allà vaig recollir documentació sobre experiències terapèutiques amb titelles en el món, i em vaig assabentar de la recent creació de FIMS, “Fédération internationale Marionnettes pour la santé”. Els hi vaig explicar la tasca que estava fent, es van mostrar molt interessats en els resultats i em van oferir ser membre d’aquesta federació com a representant espanyola. Quasi tot el material que vaig aconseguir estava en altres idiomes (francès i anglès), per tant vaig traduir els textos per disposar de les informacions.

Sovint en aquest treball es parla de “handicaps”, ja que fora d’ Espanya s’utilitza aquest mot per anomenar les inadaptacions. Etimològicament el terme “handicap” prové d’ Anglaterra. Al s. XVII , hi havia un joc d’ atzar que consistia en competir per objectes personals entre tres jugadors. Cada un posava en un barret la mateixa quantitat de cèntims “hand in cap”: “la ma dins elbarret”. L’àrbitre comptava la suma que hi havia, i comprovava quin era l’objecte de més valor que s’havia apostat. S’emportava els cèntims qui havia posat aquest objecte.

Cap a finals del s. XVIII entra en el vocabulari de les curses de cavalls.

Aquest mot està lligat al concepte de competició. Al segle XIX arriba a França, amb la idea de posar un pes o fer córrer una distancia més gran als cavalls que eren millors, per igualar les condicions. Durant el segle XIX s’estén a d’altres esports. I, per metonímia, es designa a la desavantatge imposada en una prova a un concursant de qualitat superior. D’aquí ve a principis del segle XX, en sentit figurat el significat de trava, molèstia, inferioritat. I aquest mot va reemplaçar a inadaptació.

Un cop vaig tenir a punt tota la part teòrica va arribar el moment de realitzar la part pràctica. Moltes vegades el mestre d’educació especial es troba orfe de recursos per treballar a les seves classes. És per això que el treball teòric l’he complementat amb un apartat pràctic. Una maleta pedagògica anomenada: “Els titelles som especials”, que recull un seguit de tasques per poder treballar a classe els aprenentatges dels/es nens/es amb necessitats educatives especials.

Aquestes activitats també es poden realitzar amb la resta d’alumnes en classes ordinàries, efectuant algunes petites modificacions.

Alguna de les feines proposades han estat provades per mestres a l’aula. 

El teatre de titelles és un art complert on es combinen les arts visuals (la forma, el color, la llum, les textures), la música (el so, els ritmes, els silencis), el moviment (pes, to muscular, desplaçaments), el teatre (personatges, rols, conflicte, acció, espai, temps), la dansa, la literatura, la tecnologia, matemàtiques (saber mesurar, calcular, dividir materials), història, ciència i valors. Totes les disciplines poden estar presents en un projecte globalitzador i interdisciplinari realitzat amb titelles.

Tenim a les nostres mans un art mil·lenari, que cada dia cobra més vigència i que a cada pas se li descobreixen noves funcions educatives, terapèutiques i expressives. Aprofitem-lo!

Definició de titella

Els titelles som especials. El titella
Definició

Definició

Hi ha moltes descripcions del que és un titella, però totes venen a dir el mateix:
  • Un ninot dotat de paraula i de vida, un personatge que té autonomia, és un petit ser que permet dialogar, amb un caràcter propi i una vida independent. (...)
  • Un element plàstic, especialment construït per ser un personatge en una acció dramàtica, manipulat per un titellaire que li dona veu i moviment.
Pilar Amorós i Paco Paricio – Títeres y Titiriteros, Zaragoza – Mira Ed.2000 pàg.23
  • Una marioneta o un titella és una petita figura o ninot que es governa de manera que sembli que el seu moviment és autònom. Es mostra en uns teatrets anomenats retaules. El seu moviment s’efectua amb l’ajut de molles, cordes, guants, filferros, pals i altres utensilis adaptats a cada tipus de marioneta o titella.
  • Són petites coses que troben la màgia de la vida, gràcies a la intervenció de l’artista. Maria Reyes – Marionnetisme, Paris, L’Harmattan 2001. pag.11
  • Qualsevol objecte mogut en acció dramàtica.
Ariel Bufano– El hombre y su sombra, en Teatro. Buenos Aires, nº 13 – 1983, p.10
  • Una figura inanimada que es fa moure per mitjà de l’esforç humà davant d’un públic. Bil Baird – The art of the puppet, New York, Macmilla, p.13
  • Un titella pot ser qualsevol cosa, un drap, una escombra, un ninot...només cal que hi hagi un manipulador que els hi doni vida. Un titella és el mitjà de comunicació entre un titellaire i el públic.
Departament de Titelles de l’ Institut de Teatre de la Diputació de Barcelona – 1977
  • Petites figures de pasta o un altre material, vestides i adornades, que es mouen amb alguna corda o artifici. Diccionario de la Real Academia de la Lengua Espanyola
  • Ninot que es fa moure imitant els moviments d’un ésser animat.
Diccionari de la Llengua Catalana. Institut d’ Estudis Catalans.
  • Un titella és, en sentit propi, un objecte mòbil, no derivat, de interpretació dramàtica, mogut visiblement o invisiblement amb l’ajut de qualsevol mitjà inventat pel seu manipulador. La seva utilització serveix per un joc teatral.R.D. Bensky
  • Els titelles son objectes animats per l’home i la seva animació està pensada per un espectacle. Alain Recoing
  • Petita Figura que representa un ésser humà o un animal, accionada amb la mà per una persona tapada, que li fa jugar un paper. Petit Robert.
 És el teatre de l’objecte. C.Monestier.


El titella a Orient

Els titelles som especials. El titella
El titella a Orient

ORIENT


Sens dubte, l’antic Orient va ser el regne dels titelles. En països com la Índia, Xina, Japó, l’arxipèlag indonesi i Turquia, entre d’altres, les ombres, els titelles de fil o de tija es van incorporar a la cultura popular i varen consolidar tradicions que en la seva majoria han sobreviscut als nostres dies. 





Fig.1



 
 


Fig.2






Fig.3










ÍNDIA
 
A tota la Índia, els titellaires formaven part d' una casta particular; a Rajasthan, per exemple, els manipuladors de les Kathputliwallas (nines de fusta) pertanyien a les sectes Bhatt del Nat i Bhatt del Kankli, i els secrets del seu art passaven exclusivament de pares a fills.Aquesta comunitat es deia descendent de la boca de Brahma (hi ha una llegenda que diu que el primer titellaire va néixer de la boca de Brahma –el déu que dona forma al mon-), i per això només podia dedicar-se a l' espectacle. Fa uns segles aquest manipuladors rajasthanis dominaven gairebé tot el nord de la Índia.

En aquest país, el titella de guant el manipulen principalment els captaires. A Uttar Pradesh se’ls coneix com "Gulabo Satibo" i al sud com "Chinni Patti" (nina petita). Generalment el captaire canta mentre manipula els titelles i els fa parlar amb extraordinària agilitat.

Encara que l' art de manipular i fabricar titelles ha anat a parar a les mans de les classes més baixes i pobres, els titellaires continuen seguint tots els rituals antics. Consideren que la vida penetra en el titella a l' instant en que hom li posa o pinta els ulls -per això els fan al final de la construcció.

Un altre aspecte dels titelles de la Índia que cal tenir en compte és que, com totes les arts populars antigues, són un do de Déu, i, com a tal, són reverenciats. Per exemple, un titella vell mai no se’l llença: se’l tracta, com un difunt humà, amb reverència, i se l’incinera o bé se’l submergeix a un riu o a l’oceà.

També és costum, quan es guarden o transporten els titelles, no barrejar els que representen personatges malignes amb els benignes. Aquests entren a l’escena per la dreta i els altres sempre ho fan per l’esquerra. Això passa especialment al teatre d’ombres. Aquest costum deriva d’un altre que diu que mai no s’ha de donar ni rebre res amb la mà esquerra.

Els manipuladors de marionetes, d’ombres o de putxinel·lis han creat obres de temes religiosos. Els manipuladors d’ombres del sud són generalment analfabets i depenen del "Sutradhar" o mestre que els ensenya a aprendre de memòria els textos del Ramayana i del Mahabharata. També d’altres es basen en la diversió i elements narratius.

Els elements bàsics que es troben als espectacles d’ombres tradicionals tenen la mateixa estructura argumental:

El dimoni Raktabija, que ha obtingut el favor dels déus, els desafia. Els déus recorren primerament a Visnu, el qual els proposa que elevin les seves pregàries a Adi Sakti. La deessa apareix i promet la seva protecció. A continuació va al jardí del dimoni sota l’aparença d’una bella dona i sedueix a un missatger perquè convenci al dimoni, gendre d’un altre dimoni, Mahisa, d’emportar-se-la al palau de la muller de Raktabija. El dimoni envia emissaris, entre ells el gendre, perquè vagin a buscar a la bella dama. Ella els mata a tots i, quan el mateix Raktabija acaba presentant-se, el mata. Així allibera els déus i manté l’harmonia en el món. 

La representació comença amb música, una pregaria a Ganapadi i una dansa de Sarasvati, acompanyada pel madangem (timbal), els thala (címbals digitals) i l’harmònium.

El caràcter secret de l’art dels titelles és una altra manera d’evitar-ne el progrés; malgrat que actualment això es va perdent, encara existeix.

Sembla, però haver-hi un desvetllament degut a l’arribada de gent educada en aquest camp i a l’esforç de la Comissió d' Arts Populars del Govern. Hi ha una acadèmia la "Darpana d'Ahmedabad" que imparteix cursos a mestres, infants i professionals. En els hospitals i clíniques els empren també en la fisioteràpia. En la Formació Familiar se’ls empra per lluitar contra els casaments entre infants, contra el sistema de les dots, per ensenyar higiene i sentit cívic.

Fig.4








 Fig.5









JAPÓ: Bunraku

L’espectador que contempla per primera vegada una funció de Bunraku notarà d’immediat l’existència de tres elements diferents: uns manipuladors que mouen els ninots, un recitador que canta i declama el text de la narració gesticulant de manera expressiva, i un músic que toca un instrument semblant a la mandolina, anomenat samisén.

Bunraku és el nom que actualment se sol emprar per designar el teatre japonès de ninots. Al Japó l’art dels titelles té més de mil anys d’existència, però aquest terme es relativament modern. És l’abreviatura del nom d' Uemura Bunrakken manipulador de l' Illa d' Awaji. 

El teatre de ninots havia caigut en un període de penosa decadència i Bunrakken va infondre-li nova vitalitat quan fundà a Osaka el 1805 una companyia i un teatre, el Bunraku-za. Cal dir, però, que el nom clàssic d’aquest teatre és “ningyô jôruri”. Ningyô vol dir "ninot" (forma humana), i jôruri és un tipus de balada o recitatiu derivat del nom de la Dama Jôruri, heroïna d’una famosa llegenda de finals del segle XV, contada pels joglars bohemis d’aquella època.

S’ha d’indicar que no es tracta d’un entreteniment infantil. És un art dramàtic per a adults que conté, en moltes de les seves obres, l’elevació estètica i la transcendència temàtica de les tragèdies de Shakespeare o dels drames de Lope i Calderón.

L’espectador del Bunraku contempla a la seva dreta, a una banda de l’escenari i dalt d’una tarima elevada, dos artistes: el recitador que seu sobre una pila de coixins que enlairen la seva figura i disminueixen la del seu acompanyant, el intèrpret del semisén o "semisenista", que seu a la seva esquerra.

Al recitador "tayû", se’l considera l’aristòcrata del Bunraku.

Per a una fidel interpretació del text, ha d’estudiar durant anys (l’aprenent necessita vuit anys per dominar l’art del plor) i ha de conèixer a la perfecció les tradicions secretes de la recitació que son trameses de pares a fills i de mestres a deixebles. El recitador és la veu dels ninots.

El recitador declamarà, narrarà, cantarà, i la seva cara expressarà, de manera fugaç o amb insistència, tots els sentiments possibles de qualsevol situació normal o conflictiva: les alegries, els dubtes, les angoixes, les indecisions dels ninots. (el recitador actua amb tot el seu cos, malgrat no poder moure’s del lloc que ocupa.Li està prohibit qualsevol tipus d’improvisació i ha d’atenir-se al ritme estricte de la melodia "jôruri".

El samisenista o intèrpret del samisén "tayûtsuke" seu al costat del recitador. Hi ha diversos tipus del samisén. El que s’utilitza pel bunraku és el més gran. La caixa és de fusta, gairebé quadrada. Està coberta de pell de gat. El pal és llarg. Només té tres cordes de seda trenades a diferent gruix i dos ponts.

La gesticulació del semisenista és la contraposició de la del recitador, ja que roman impassible, inexpressiu i només de tant en tant emet crits curts i sons estranys i secs, gairebé grunys, per marcar certs compassos del ritme.

La seva ocupació principal és animar i realçar la seva interpretació del text. Però la seva actuació no és secundària. El pes de la interpretació del recitador i el moviment dels ninots recauen sobre la seva música. No donar una nota a temps podria resultar catastròfic per a tot el conjunt. Això converteix al semisenista en una mena de director del grup.

L’escenari té uns deu metres de llarg per set de profunditat i més de quatre d’alçada.

El tret peculiar del bunraku és l’actuació dels manipuladors a la vista del públic.

La mida del ninot és de més o menys un metre. Els ninots femenins són més petits. El manipulador principal sol actuar amb un luxós quimono de cerimònia, kamishimo, i amb el cap descobert (la seva figura està més alçada que la dels seus companys, l’efecte s’aconsegueix amb unes sandàlies japoneses, geta, de sola molt alta. Com els coturns grecs). Agafa el cap, manté l’equilibri del ninot amb la ma esquerra i produeix els seus diferents moviments facials. Amb la mà dreta mou la mà dreta del ninot.

Els altres dos manipuladors van vestits de negre i porten la cara coberta d’una mena de caputxa també negra.

El manipulador segon mou la mà esquerra del ninot.

El manipulador tercer és l’encarregat dels peus. La seva posició és molt incòmoda ja que durant la representació mai no s’està dret.

Es diu que l’actuació d’aquests tres homes sols pot tenir èxit si respiren tots al mateix ritme.
Assistir a una representació de bunraku equival a contemplar la cristal·lització d’una història de mil anys, una manifestació pura de l’ànima japonesa. Perquè el bunraku es basa en l’harmonia d’elements diferents, en la col·laboració sacrificada de diverses persones per assolir una finalitat, la bellesa. I harmonia i bellesa són els dos móns que el japonès estima més i cerca sens fi 

A més dels manipuladors, altres persones col·laboren al desenvolupament de la representació produint efectes especials des dels laterals de l’escenari. 


Fig.6
 

Fig.7










Fig.8





TEATRES D’OMBRES

La característica essencial dels teatres d’ombres, múltiples i variats, que s’ha desenvolupat en Orient i Occident, es podria resumir en aquests mots: a la banda asiàtica, no molesta que el manipulador pugui ésser vist pel públic, mentre que, a la banda mediterrània, sembla que la il·lusió de l’espectacle quedaria destruïda si el manipulador es deixés veure.
En el teatre d’ombres occidental, la pantalla separa el manipulador del seu públic; en l’oriental, en canvi, l’espectador es pot col·locar al seu gust i pot passar alternativament d’una banda de la pantalla a l’altra
Fig.9
INDONÈSIA : Wayang Kulit

El mètode tradicional d’il·luminar la pantalla en les representacions de wayang kulit és l’ús de l’oli de coco, o blencong, penjat de tal manera que enfoqui directament el cap del titellaire. La flama fa unes ombres encisadores i sembla que els titelles bateguin de vida i energia mentre la llum vacil·la a causa del vent. Fa l’efecte que els personatge respirin i es belluguin constantment encara que estiguin palplantats sobre la plataforma de tronc de banana a causa de la il·luminació erràtica de la flama viva.

Fig.10

XINA

Les figures d’estil pequinès són fetes de pell d’ase, perquè se’n poden fer tires més fines que amb d’altres pells mantenint tota la seva força tensional. La pell es tractada de manera que quedi transparent.

Els personatges senzills i amables tenen els ulls ametllats i els trets angulosos. Els de poc fiar, ulls rodons. Els còmics tenen els ulls voltats d’un cercle blanc. El vestuari es basa en la indumentària usual a la Xina des de la dinastia T'ang fins el segle XX. Els detalls del vestuari se subratllen fent alt relleu amb la pell. Les tècniques de baix i alt relleu provenen de l’art de tallar paper. Es feien servir punxons i ganivets fets a mà de diferents mides i formes.

Els colors clars són per als estudiants i les noies. El daurat per la família imperial. Els colors foscos són senyal de vellesa i el negre és per a les classes baixes. Abans és pintaven amb tints vegetals. Ara es pinten amb tinta xinesa.

Els encaixos de les figures es cusen amb fil de seda.

Generalment, en les figures d’estil pequinès hi ha deu parts diferenciades: dues cames, el tronc superior i d’inferior, dues mans, dos braços, dos avantbraços, el cap i el coll. Els caps són desmuntables, de manera que els personatges poden canviar de vestuari i un mateix vestit el poden fer servir personatges d’altres obres. Segons la superstició, si no es treu el cap, el personatge pot cobrar vida i actuar pel seu compte. Es fan servir tres varetes per bellugar les figures.

La pantalla és de roba de seda, de cotó o paper de mora. S’inclina lleugerament cap el públic, de manera que la força de la gravetat ajuda moure les figures.

La llum es posa entre la pantalla i el manipulador. Abans es feien servir llànties d’oli. Ara fluorescents. La música servia de fons a l’acció, anunciava les entrades i les sortides i donava relleu a les batalles. Els músics tocaven darrera l’escenari i el públic no els veia. El teatre d’ombres constitueix una tradició oral. Les obres es transmeten de viva veu de generació en generació. El repertori d’una companyia de teatre d’ombres podia incloure 500 obres aplegades al llarg de moltes generacions. Les obres, basades en la gran literatura clàssica xinesa, es poden classificar en èpiques, llegendes històriques i rondalles populars.
L’actor del teatre d’ombres instruïa al seu fill, guardant un secret escrupolós sobre les tècniques de manipulació. Hi havia famílies que venien els seus fills com a aprenent d’una companyia de teatre d’ombres, que de vegades contractava orfes com a aprenents. L’aprenentatge era un procés lents, i es necessitaven 20 anys per esdevenir mestre en l’ofici.

TURQUIA : Karagoz

Karakoz és un personatge –ombra- de cuir, amb gep i jaqueta cenyida a la cintura. El trobem a Turquia, Grècia i als països àrabs.

Durant molt temps va ser considerat com una forma vulgar de diversió popular, els historiadors i assagistes de teatre el tenien ignorat.

Hi ha una llegenda, aquella que vol que el teatre d’ombres hagi nascut sota el regne del sultà otomà Mahmud (no se sap si va ser el I o el II). Malgrat no tenir interès històric val la pena per que va inspirar una de les obres clàssiques del teatre de Karakoz.

Karakoz i Hadj Iwaz (els personatges principals del teatre d’ombres) eren dos companys que explicaven histories a palau. Un dia, el sultà, què estavade mal humor, avorrit de la seva xerrameca, va ordenar que els tallessin el cap.

Passats uns dies, el sultà va reclamar la presència dels dos companys. Ningú no gosava dir-li que els havia fet decapitar. El seu ministre va cridar el cheik i aquest va tenir una idea brillant; va explicar al sultà que els dos companys, avergonyits per haver avorrit el seu amo, no s’atrevien a presentar-se a la seva cort i continuarien les seves xerrameques a una habitació separada de la del sultà per una cortina. Mahmud els podria sentir, veure la seva ombra i ells no passarien vergonya de trobar-se davant el sobirà, al qual, per un instant havien desagradat. El sultà va trobar agradable la idea. El chaik utilitzant les babutxes i imitant les veus dels altres companysanimava les ombres darrera la pantalla.


I així va néixer el teatre d’ombres.

El teatre d’ombres àrab es mira de cara, de la banda de les ombres, l'espectador seu i no és mòbil com el teatre d’ombres de l’extrem Orient.

Les figures són de cuir (de pell d'ase) o de cartró (Tunis), d’uns 20 cm d’alçada se sostenen per mitjà de tiges col·locades horitzontalment en les seves principals articulacions. Tenen les cames lliures i articulades, n’hi ha poques que tinguin el braç articulat a no ser l’heroi principal, el propi Karakoz.

L'ombrista interpreta tots el diàlegs acompanyant-les amb diferents instruments (flauta, tamborí de cròtals i una darbukka), i manipula les figures. A vegades te un assistent que, d’aquesta manera, aprèn l’ofici. El manipulador d’ombres improvisa el text que, ben transmès de generació en generació, és sempre adaptat en funció del públic i dels esdeveniments locals. La il·luminació la proporciona una llàntia d’oli.