divendres, 7 de setembre de 2007

Enfocament de les teràpies

Els titelles som especials. Teràpia amb titelles
Enfocament de les teràpies

Enfocament de les teràpies: castellet, construcció, manipulació, funcions del terapeuta.

Hi ha algunes preguntes que estan en el aire quan es realitza teràpia o intervencions amb titelles. Els mestres, educadors i terapeutes han de tenir clares les seves respostes.
  • La manipulació ha de ser a cara descoberta o dins d’un castellet (teatrí de titelles)?
  • Els malalts o persones amb discapacitats han de construir ells els titelles o se’ls hi ha de donar fets?
  • El mestre o terapeuta ha de participar en la fabricació mentre els nens també fan el seu propi titella?
  • Es necessari en la fabricació orientar-los pas per pas?
  • El mestre o terapeuta ha de participar en la dramatització?
A continuació faig un recull d’algunes opinions i contestes de les qüestions plantejades: 

En quan a la funció del castellet o teatrí de titelles:

Segons Madeleine Lions,“El paravent del castellet permet moltes vegades, a les persones més tímides, a les més inhibides, poder dir coses del inconscient que són l’origen del problema. Però hem de tenir clar que parlar alleugera però no cura.”

Segons Pierrette Salvage, “La funció principal del castellet és la de delimitar una àrea de joc en la que el nen tindrà de tot per poder crear. El castellet representa d’alguna manera el límit entre la vida real i l’imaginari.

El castellet fixa igualment un “dins-fora” , és un embolcall que protegeix el nen de la realitat exterior, i que permet la relació amb els altres, a través del titella.”

Segons Alba Juanola, psicòloga, a propòsit del psicodrama, diu:

“Durant la dramatització, de vegades l’escena jugada en el context dramàtic, adquireix una tensió emocional intensa, que no permet al pacient continuar en el joc. És aleshores que el director ha de transportar l’escena darrera el teatrí i continuar-la amb els titelles, on s’obté així una reducció de l’ansietat i un espai dissentit, que permet al protagonista continuar l’escena sense dificultat. Una vegada que aquesta etapa ha estat superada es pot continuar el joc, cara a cara.” 

Hi ha experiències que constaten que els/les nens/es psicòtics/es no volen fer aparèixer el titella sol (i ells darrera del castellet) volen també que se’ls vegi a ells.

El castellet pot ser un mecanisme de defensa del pacient i del terapeuta, però alhora també en algunes circumstàncies esdevé un handicap per l’evolució de la teràpia. Penso que els professionals han d’observar les variables que convergeixen en la persona subjecte de la teràpia (discapacitat, estat actual de la persona, objectiu de la sessió...) i decidir la utilització o no del castelletsegons els coneixements tècnics i la intuïció del moment. 

En quan a la construcció dels titelles

Fabricar el propi titella permet sens dubte una millor projecció de si mateix en l’objecte. Els problemes interns de la persona, els conflictes sembla que ressaltin a través de les formes, les expressions donades als titelles, evidencien la realitat pel terapeuta com pel pacient, ja que realitza el personatge una mica com el seu doble. 

També crear un titella suscita tot una gama d’emocions anant des del plaer fins a la decepció. Malgrat les dificultats “tècniques” que es poden trobar, (la no adequació entre el que s’havia pensat fer i el que ha sortit de les nostres mans, la sorpresa a vegades feliç davant la nostra realització, el pes del atzar...), no deixa al seu creador indiferent. Sempre hi ha un sentiment de rebuig o de possessió. I totes aquestes actituds han de ser observades com a treball de la teràpia. Així mateix el fet de construir el titella facilita la manipulació d’aquest, gràcies a la familiaritat aconseguida durant el temps de construcció.

Tècnicament crec que el terapeuta o mestre ha d’ajudar a la construcció del titella, en cap cas en la part artística. És important que l’educador es fixi uns objectius en quan a la construcció. Vol deixar al pacient lliure per crear el seu personatge ? o per contra, Vol guiar-lo perquè l’interessa que descobreixi, per exemple, les parts del cos?. Tota participació està en funció de la finalitat de l’activitat.

Segons B.Jost, “Els titelles ja construïts permeten una projecció dels fantasmes segons quins siguin els que el pacient triï. Però hi ha el perill que la persona sigui influenciada perl’atractiu de la fada, de la bruixa o d’altres, i aleshores no és una decisió interna si no mediàtica, i les possibilitats de resultats són més limitades.  

Per minvar aquesta influència és necessari tenir un gran mostrari de titelles per escollir. 
Existeixen igualment titelles neutres, és a dir, personatges que no representen una funció determinada. Aquests semblen més interessants, ja que permeten posar ràpidament en escena situacions pròpies de problemes del pacient relatius a la família, al treball, a l’escola. En efecte, el pacient pot amb el titella definir la seva qualitat, el seu paper, la seva funció: pare, mare, nen, metge; o atribuir poders imaginaris a través del titella que batejarà com a fada, bruixa, mag...”

També cal dir que depèn de la situació i les característiques de lloc ones realitzi la teràpia, no és adequat la construcció del titella pel pacient. Parlo, per exemple, d’experiències realitzades en hospitals on el temps i l’espai és limitat.
La qüestió no està resolta, alguns professionals prefereixen un sistema o un altre per raons tècniques, pràctiques o materials. Cada mètode té els seus avantatges i els seus inconvenients. 

En quan a la participació del terapeuta en la dramatització

En aquesta qüestió tampoc hi ha una directriu clara. Hi ha qui pren el paper d’observador per després prendre les decisions adequades per la continuació de la teràpia, i hi ha qui participa activament en el desenvolupament de la dramatització per dirigir l’acció cap a una finalitat concreta plantejada abans de la sessió.

Els dos comportaments poden ser beneficiosos pel nen o pel pacient, sempre i quan, el terapeuta no s’involucri personalment en l’afer.

Els terapeutes han de crear situacions en les que puguin emergir a la superfície de la consciencia del subjecte, manifestacions rebutjades de conflictes psicoafectius, però mai participar com a subjecte actiu. S’ha de mantenir la distància teatral que permet als actors salvaguardar el seu jo. Si no es fes d’aquesta manera la teràpia seria contraproduent pel pacient i pel terapeuta.

És essencial que la persona que condueixi la sessió domini els mecanismes dramàtics del joc teatral per controlar la situació i treure resultats òptims.

Quan es planteja una teràpia, un treball d’aprenentatge o una reeducació amb titelles, si el mestre, terapeuta o educador no tenen la formació adequada, seria bo poder gaudir de la col·laboració de professionals que dominin l’art del titella, per aportar tota la tècnica necessària per aconseguir els objectius satisfactòriament.

També cal tenir en compte que una teràpia ha de tenir una dimensió temporal. Ha de comportar un límit en el temps, no pot continuar indefinidament.

Com qualsevol altre tipus de teràpia, en tot el procés, a part de tractar el trastorn del nen o pacient, s’ha de tenir en compte els problemes que derivin en el seu entorn proper (pares, família,companys de classe…). 

Acabaré aquest apartat amb una reflexió de Mariano Dolci:

“La particularitat comú als titelles consisteix en exigir la paradoxa següent: un objecte que al mateix temps és i no és. Està clar que el que veig és un llop, però no és veritablement un llop, perquè veig clarament que es tracta de paper maché i tela. Aquesta paradoxa s’ha de respectar i mantenir sempre.  

Saber suportar una paradoxa sense voler-la resoldre a tota costa és la base de la intel·ligència humana; és el que fa possible el símbol, la metàfora, la hipòtesi, etc...El mirall planteja el mateix problema: “Això que veig soc jo però no soc jo”.
El nen no arriba a controlar aquesta situació de cop, perquè l’esforç que requereix és considerable. 

Davant els titelles, el nen passa de vegades d’un extrem a l’altre, amb oscil·lacions cada vegada més curtes, per finalment acceptar la paradoxa i començar a divertir-se.  
Això és el que precisament no estan en condicions de fer molts malalts mentals. Alguns cauen en: “no és això”, no comprenen perquè es parla amb un tros de drap a la mà i perquè se’ls hi dona un altre a ells. 

No perceben cap identitat en aquests draps i quan accepte respondre, sempre ho fan directament. Altres, al contrari, semblen caure en la trampa de l’ “és” i es sorprenen de que el seu ninot no parli sol, arribant inclús a preguntar-li perquè no ho fa.” 

  • Madeleine Lions (Titellaire). Paris. Associació “Marionnette et Thérapie”
  • Pierrette Salvage.(Psicomotrista). Collection Marionnette et Thérapie n.20. Paris. 1988
  • Ursula Tappolet. Genève. Collection Marionnette et Thérapie n.15. Paris. 1983
  • B.Jost.G.Brossard. Collection Marionnette et Thérapie n.6. Paris. 1979
  • Mariano Dlolci. Revista Puck n.3 Institut Internacional de la Marionnetta. Charleville.1992

Experiències teràpia Introducció

Els titelles som especials. Experiències de teràpia amb titelles
Introducció

Tot i que el tema de la llicència és de la utilització dels titelles com a teràpia en les aules d’EE en les escoles ordinàries, el material que he trobat en quan a experiències en altres àmbits, és tant interessant, que li he dedicat un apartat. 

Moltes de les activitats amb titelles en hospitals, en centres d’EE, en escoles...poden servir de base per realitzar activitats a les aules d’EE, ja que molts trastorns dels que parlen, són els mateixos que ens trobem a les nostres aules.
A continuació us presento un seguit d’experiències realitzades per professionals de l’educació, de la medecina i voluntaris, distribuït per països i anys, partint de l’any 1979, que és quan van començar els congressos oficials de Marioneta i Teràpia, fins el 2007.

Generalment el treball es fa en equip i de vegades els grups són multidisciplinars i estan formats per psicòlegs, psiquiatres, sanitaris, educadors socials i titellaires.  Probablement hi ha més experiències arreu del món, però aquestes són les que estan publicades. 

A Catalunya i a la resta d’ Espanya no existeixen publicacions sobre el tema i en aquest sentit aquest treball omplirà un buit important 

Experiències teràpia Escòcia

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Escòcia


Ajuda als nens amb càncer. Utilització dels titelles
Sra. Mickey Aronoff. Titellaire (1)
ochoyluna@yahoo.com


Va ser directora del Centre Escocès de Màscares i Titelles. Actualment és assessora de teràpia dels titellaires americans.

Des dels anys 70, aquesta titellaire és dedica a preparar els nens per a la cirurgia i per les exploracions traumàtiques utilitzant els titelles.


Fig.39



Segons Aronoff, els hospitals són llocs que provoquen estrès.

El temps és un enemic i s’ha d ’aprendre un mitjà ràpidament accessible per superar el problema. 

“Els titelles ajuden als nens i a les famílies a comprendre el que passa i perquè. L’objectiu del treball és el de disminuir la por a través del joc interactiu dels ninots, per poder ensenyar els nens el fet d’estar malalts i el procés del seu tractament. D’aquesta manera, poden aprendre tècniques per fer front a la malaltia. Com a instrument sobretot privat d’amenaces i expressiu permeten una manifestació més lliure en quan als problemes associats amb les malalties mortals.

Per exemple, utilitzant els titelles, he ensenyat a nensque és una punció lumbar i també les tècniques de relaxament.

Amb els titelles comencem a introduir les realitats dures, els equips mèdics, les agulles que causen dolor...És un instrument per l’ intercanvi, per la comprensió, un útilque parla en lloc de la veu.” 

Un dels jocs que utilitza aquesta titellaire per preparar els nens, és l’escenificació dels tractaments amb els titelles, en els que de vegades el metge és el propi malalt.

Els titelles no els construeixen els nens. L’objectiu és preparar-los pel procediment, no fer el titella en sí, ja que el temps és limitat. Potser en els llocs on els nens estan menys malalts, poden construir els titelles, però no a la clínica. Mickey Aronoff també ha treballat en presons, preparant els reclusos per la seva sortida al carrer.


(1) MARIONNETTE ET THERAPIE. VIIème COLLOQUE INTERNATIONAL Número 25 – 1995





 

Experiències teràpia Italia

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Italia
  1. Les ombres a l’escola bressol i al parvulari
  2. Tractament amb titelles en el marc d’un hospital psiquiàtric per adults
  3. El joc amb titelles i nines en els serveis hospitalaris pediàtrics.


1. Les ombres a l’escola bressol i al parvulari
Sr. Mariano Dolci. Pedagog i titellaire. (2)
mariano.dolci@comune.re.it

L’any 1970 va començar a treballar en les escoles de Reggio Emilia (Itàlia), portant els seus titelles de classe en classe i oferint als estudiants una nova forma d’expressió o de llenguatge.

“L' interès per les ombres en general, i per la pròpia en particular, ha suscitat en totes les cultures una gran quantitat de conceptes màgic-religiosos, de tabús i de supersti-cions. Podem assenyalar també que cada generació d' infants redescobreix l' ombra i el plaer de jugar-hi.”


Fig.40 

Segons Dolci, “Aquest interès per l’ombra no desapareix del tot en els adults. A tots nosaltres se’ns ha acudit alguna vegada d’aturar-nos al carrer per observar l’ombra estranya d’un reixat de ferro forjat o la d’un estol de coloms en vol. A més, quan la pel·lícula es trenca al cinema, es gairebé inevitable que damunt la pantalla, encara il·luminada, apareguin ombres de mans.  

És un gest al qual molts no renuncien i que ens ve de molt lluny, d’una recerca iniciada en la nostra infantesa i que expressa el desig d’afirmar la pròpia existència, a nosaltres mateixos i als altres.

Tenim, en l’ombra, la possibilitat d’acostar-nos a qualsevol cosa important per a cadascú de nosaltres. Per això, de vegades ens ha estranyat el poc que han estat utilitzades les ombres a les escoles malgrat la senzillesa dels mitjans necessaris per a produir-les.”

Mariano Dolci quan treballa les ombres a l’escola bressol i al parvulari, proposa fer perdre la por a la foscor amb activitats abans de realitzar les activitats amb ombres (agafa lots i entra en una cambra fosca, encén i apaga les llums de la classe...).
Pel que fa a la pròpia ombra, es pot jugar al sol.

També agafen trossos de paper foradats i els enganxen a les finestres o prop d’una font lluminosa, també afegeixen transparències de colors.

A continuació hi ha un llistat de preguntes per fer als nens que Mariano Dolci amb ajut dels educadors ha confeccionat:
  • Què és això que tens aquí davant?
  • Què fa ombra? D' on ve l’ombra?
  • On es l’ombra quan es veu? On es l’ombra a la nit?
  • T’agrada tenir ombra? De què està feta?
  • Es pot tocar? Es pot trencar? L’ombra fa olor?
  • Que et sembla... l’ombra menja?... l’ombra dorm?
  • Podries conèixer un amic per la seva ombra? Per què? Com ho saps?
  • Si traiem la taula on es veu la teva ombra, que passarà?
  • Les ombres sempre van per terra? Et pots separar de la teva ombra?
  • I si corres? I si la talles amb un ganivet? I si la trenques a trossets? I si l’enganxes amb claus? Si et treus les sabates, l’ombra et continua seguint?
  • Si la tapes amb un drap o una manta, encara es veurà?
  • Que farà l’ombra si dono voltes? Si pujo a una cadira? Si faig tombarelles? Si vaig amb cotxe, vaixell, avio? Si nedo... on es l’ombra?
  • Si l’ombra és davant meu i jo vaig cap a la porta... que passarà amb
    l’ombra quan arribaré arran de porta, pujarà per la porta o passarà per sota?


Fig.41
Un altre exercici proposat és el de fer passar nens darrera d’una pantalla il·luminada i que la resta endevini per l’ombra quin company és.Més endavant poden començar a endevinar activitats (menjar, pentinar-se...).

També dibuixen, el retrat, el perfil del company en una cartolina negre, es retalla i desprès l’enganxen en una blanca.

“les grans qualitats de les ombres són la bidimensionalitat i la proporcionalitat geomètrica”
També ha construït un rellotge de sol molt senzill, una oreneta retallada i enganxada al vidre d’una finestra encarada al sud, segons on va l’ombra els nens saben quan han de sortir al pati, o quan els vindrà a buscar la mare.

“d’aquesta manera es pot explicar a un nen que plora que aviat vindrà la mare”
“A través de les ombres també es poden treballar conceptes a l’escola primària i secundària, per exemple, es possible mesurar l’alçada d’una casa o d’un arbre sense necessitat de pujar-hi, l’amplada d’un riu... Fent un incís, assenyalem que aquest és encara el procediment amb què es calcula l'alçada de les muntanyes lunars.”

(2) REVISTA INFÀNCIA. Número 19. Mariano Dolci. “Les ombres a l’escola bressol i al parvulari”


2. Tractament amb titelles en el marc d’un hospital psiquiàtric per adults
Sr. Mariano Dolci. Pedagog i titellaire. (3)

Mariano Dolci anava dos cops per setmana a experimentar amb titelles a l’Hospital psiquiàtric de Reggio Emilia. En aquest centre hi havia prop de 900 persones adultes.

Després de dos anys li van proposar de treballar conjuntament amb un metge psicoanalista, una assistenta social i infermeres.

Mentre ell feia les activitats amb titelles, l’equip sanitari es dedicava a observar el joc amb les figures, examinar les conseqüències, descobrir les eventuals contraindicacions i orientar les activitats. 

Primer construïen els titelles, després els accessoris.

Quan acabava aquesta fase hi havia la presentació i manipulació dels personatges. Cadascú presentava el que havia construït. Desprès es feien les històries improvisant. 

La primera experiència es va fer amb un grup de 8 persones pageses psicòtiques, amb llarga història d’hospitalització i amb edats compreses entre els 40 i 55 anys. Més endavant es va apuntar tot el pavelló

S’utilitzaven marotes i de vegades el pupi sicilià. El teatrí era una mampara que s’estenia quan es necessitava per manipular. 

“És important tenir en compte en la construcció: els colors escollits (per casualitat o no), si es té pressa per acabar, si identifiquen les parts del cos i si el reconeixen d’una sessió a l’altra. Un cop estan construïts: Fer moure el titella (aquí és posa música i es fan ballar), fer parlar el titella (presentació, records, invitacions...), fer moure el titella i parlar al mateix temps (dialogar amb el públic, amb altres titelles.. –això els hi costa bastant-), i crear un personatge. 

Cal observar l’actitud general del pacient, si arriba a l’hora a la sessió o si falta, l’ interès pels temes proposats, la capacitat d’assumir un paper i jugar-lo, la relació amb el teatrí. (alguns volen estar tota l’estona, d’altres volen fugir ràpid). 

Hi ha alguns pacients que no deixen els titelles a ningú i d’altres els abandonen amb indiferència. Quan acaba la sessió alguns els deixen amb molta cura, d’altres els arrosseguen per terra. 

La col·lecció d’aquestes observacions és significativa si es considera el conjunt de manifestacions de la mateixa persona i l’evolució en el temps. 
També és important fer aquests exercicis amb persones no hospitalitzades per comparar actituds. 

En aquest espai entrela fantasia o el deliri, i la realitat exterior, poden ser esbossades les temptatives d’estructuració en un context permissiu i protegit.Al no estar espantats amb el xoc que el seu deliri tindrà amb la realitat , molts d’ells surten de la seva indiferència i tornen a manifestar-se desprès d’anys de silenci. El fi immediat és reactivar el símptoma, aixecar la tapa que uniforma els malalts.” 

(3) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 5 – 1979
 

3. El joc amb titelles i nines en els serveis hospitalaris pediàtrics.
Sr. Fabio Groppi. Psicòleg i psicoterapeuta.
Sr. Corrado Vecchi. Psicomotrista.(4)

La hospitalització, sobretot per malalties greus, és un dels esdeveniments més problemàtics. Hi ha un trencament de la continuïtat de les experiències, de la realitat en la que és troba el nen. El dolor, la malaltia, el patiment provoquen la ruptura d’imatge dels “pares bons” que protegeixen i preserven de les experiències negatives, del “món bo” dels adults que els cuiden, de la bellesa de la vida en general que sorprèn, que alimenta i que enriqueix. Moltes coses canvien amb l’hospitalització, però els lligams amb els pares, amb l’escola i el joc poden i han de ser mantinguts. 

Projecte “Giocamico” : “A la descoberta del planeta S.O.”

És una activitat de preparació pels nens i pels pares per les intervencions quirúrgiques. Es fa amb nens de 3 a 10 anys, que seran operats el mateix dia o als dies següents. A través del joc amb titelles, es tracta d’ajudar al nen a conèixer els instruments i els mètodes terapèutics i diagnòstics que es trobaran en el moment en que entraran al quiròfan. Hi ha dos titelles que els acompanyen en el viatge al planeta S.O. (que significa sala d’operacions).

Mitjançant fotografies tractades amb colors amb l’ordinador, se li mostra al nen la nau espacial (que és el quiròfan), i els instruments que veurà l’astronauta ( el nen),-la màscara d’oxigen que permetrà poder respirar l’aire màgic del planeta, les agulles per punxar l’astronauta i per mesurar-li la força...-.Un cop han arribat al planeta, els nens veuen fotos dels seus habitants que s’anomenen anestesistes.

Els tubs que porten als braços quan surten de l’operació els hi serviran per menjar i beure en el planeta, els elèctrodes serviran per mantenir la comunicació amb els habitants del planeta. El monitor que es troba al quiròfan, és la televisió del planeta...

Solament un 30% dels nens que han fet aquesta experiència, han de ser sedats abans d’entrar al quiròfan. S’ha fet un estudi amb dos grups, uns que havien fet l’activitat i un altre que no. Els primers estaven més tranquils abans de l’operació.

Fig.42
Fig.43
Fig.44
Fig.45
 Fig.46
 Fig.47
Fig.48
Fig.49
 Fig.50
Fig.51        


(4) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 28 – 2000

Experiències teràpia Suisa

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Suïsa

  1. TREBALL AMB TITELLES D'UN TITELLAIRE I UN MESTRE D'ESCOLA, DURANT UN CURS ESCOLAR
  2. LA TERÀPIA A TRAVÉS DEL TITELLA I EL CONTE DE FADES

1. TREBALL AMB TITELLES D'UN TITELLAIRE I UN MESTRE D'ESCOLA, DURANT UN CURS ESCOLAR 
Sra. Cécilia Bloch-Baggio. Titellaire (5) La Chaux-de-Fons
Aquesta experiència es tracta d’un acolliment individual o en petits grups de nens que vénen enviats per pediatres, pel servei socio-educatiu de l’escola primària o per psicòlegs. El taller es diu: “La caverna dels titelles”.

“Cada any des de fa deu anys, el Departament d’ Instrucció pública del cantó de Neufchâtel em confia nens i nenes d’una classe de 1r o 2n grau de primària per donar un reforç pedagògic amb els titelles durant dos hores setmanals.

Fa tres anys que la Direcció m’ha atribuït una classe de 2n grau: 10 nens i nenes entre 8 i 13 anys que presenten greus problemes d’aprenentatge. 

És indispensable una minuciosa preparació del curs i del material perquè els alumnes sentin des del principi una estructura sòlida al seu voltant. Sòlida però flexible i sempre oberta a les idees proposades. Poc a poc és necessari aprendre a escoltar a l’altre, el diàleg, la negociació i la disciplina. Tot això és per poder oferir a cada alumne un lloc i un temps privilegiat on pugui comprendre les seves dificultats, acceptar-les i també les dels altres. 

Les sessions comencen en cercle. Al principi demano que tothom digui el seu nom i digui: Estic aquí!

Es respecta el silenci dels que no volen parlar. Al principi del curs amb un gest n’hi ha prou, desprès se’ls hi exigeix més.

Desprès explico un conte. Al principi els grans no fan massa cas perquè pensen que els contes són pels petits. Però a mida que avança el curs la paraula és respectada.

Al cap d’un mes es construeixen els titelles. Els alumnes se senten “petits déus”

Es passen també hores difícils. S’ha de tenir molta paciència, amor i fermesa per negociar, per reequilibrar les situacions vacil·lants.

Es fa tot el possible per remotivar els alumnes que durant l’any van de moments “passotes”a fortes emocions que viuen durant les hores de creació.

En els moments difícils s’agafen els alumnes sols o en petit grup per discutir.

Quan s’acaben la construcció dels titelles, arriba el moment de lesimprovisacions.”

Hi ha un vídeo de l’experiència “El crit del Titella” gravat per Vicent Mercier, director de cinema que va rebre la Palma d’Or per un curtmetratge a Cannes l’any 1985.

(5) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 - 1995 


2. LA TERÀPIA A TRAVÉS DEL TITELLA I EL CONTE DE FADES
La teràpia pel joc i per l’art (6) 
Ursula Tappolet. Atelier de Corsier-Port. Genève 1983

Crear un titella pot ser una construcció o una reconstrucció d’un mateix. 

L., 5 anys, va construir un titella. Li pegava, li cridava i l’aixafava, revivint una agressió patida al llarg dels primers anys de la seva vida i “oblidada”, però el seu subconscient ho sabia i li provocava malsons cada nit. Més endavant aquest titella va poder quedar intacte, el terapeuta el protegia i mica en mica va deixar de colpejar-lo. Es va passar setmanes vestint-lo i estimant-lo, i els malsons van començar a desaparèixer 

La teràpia que fem és de joc. Nosaltres no donem les joguines fetes, si no que els nens les construeixen.  

Fer un titella és un llarg treball en el que es mouen dins del nen moltes coses. 

Cada detall pot tenir la seva importància, el color del cabell, el seu vestit...  

Ser creatiu és baixar d’alguna manera a les pròpies profunditats, per pujar després quan fa falta per donar forma a les imatges de la nostra ànima, dels nostres somnis, de la nostra imaginació. 
Aquest procediment fortifica la personalitat del nen, que pot enfrontar-se millor al que li fa mal. 
El paper del terapeuta és ambigu, per una part, ha de tenir tot l’entusiasme, però ha de ser pacient, saber esperar. Abstenir-se és de vegades més important que fer. 
El conte de fades és essencial en el nostre treball. El conte popular, el tradicional, impregnat de la vida i de l’experiència de moltes generacions. Tot el que el ser humà pot viure, trobar, les dificultats degudes a la condició humana, són tractades amb símbols que el nen comprèn perfectament sense saber-ho conscientment, ja que està en el pla de la imaginació, en el seu món. 

El conte no qüestiona la vida, no hi ha suïcidi, no hi ha escapatòria. Cadascú ha de trobar el camí de la vida i seguir, malgrat els obstacles, les cruïlles de camins o els boscos de monstres, si no acabarà petrificat. (bloquejat). 

Explicaré algunes experiències amb contes i titelles amb nens que han vingut al nostre taller:

Por

Sto, 9 anys, ve al nostre taller perquè està molt angoixat, no dorm a les nits, té malsons. Si se li dona somnífers a un nen amb mal sons, no es pot despertar, i quan toca es desperta bé. És important que el nen pugui i sàpiga fugir dels malsons despertant-se. Per tant els somnífers no estan sempre indicats. 

La seva mare abans de tenir-lo a ell, va donar a llum un nen amb malformacions que va morir al cap de poc temps. Sto, no l’ha vist però ha sentit la tristor de la seva mare, i més tard en un altre embaràs,la mare té por d’un nadó malalt.

Ell no sabia res d’això, però tenia por de mil accidents possibles, estava aïllat socialment (escola), a causa de la seva actitud ansiosa, era poc emprenedor i no dormia bé. Molts nens que tenen problemes de son, tenen en el fons por a la mort.

Varem treballar amb ell contes de Lapònia:“Aurora Boreal” (en aquest conte es torna una vegada mort transformat en raigs d’aurora boreal per ajudar a les persones que ho necessiten) i “Bosc de la lluna” (el príncep troba a la seva estimada en el bosc. L’estimada es diu “Vida sense mort i joventut sense vellesa”. 

Es casen. Però ell no pot estar sempre així, passant-se milers d’anys corrent pel bosc, se’n recorda del seu passat i va a buscar la mort que l’està esperant des de fa mil anys en el castell del seu pare. 

Arrel d’aquest conte, es va parlar molt del tema de la mort amb ell i la seva família. El patiment pot tenir un sentit si l’acceptem en comptes de bloquejar-nos. Després va construir un titella nan i una àguila real. 

La base de molts casos que tenim en el nostre taller és la d’una por.

Comunicació 

El titella és un mitjà de comunicació molt ric. El nen que balbuceja parla sovint sense bloqueig quan li presta la veu a un titella.

La pasta de fusta que utilitzem per construir el cap els titelles ens serveix com a mitjà de comunicació en cas de mutisme. Al modelar es pot crear un diàleg entre les mans del nen i les mans del terapeuta. 

Depressió, negativa de viure

Nens suïcides, depressius i anorèxics. Construint un titella, es reconstrueix una mica a si mateix, agafa força. La nostra pròpia alegria de viure ajuda al nen a trobar la seva. La creativitat ens permet tocar les arrels, fortificar el lligam amb el nostre centre, que és el que ens ajuda a trobar la força de viure.

El conte, a més a més, fa explotar els límits estrets i descoratjadors de les aparences, dóna en símbols, visions dels camins de la vida, sentit i finalitat. 

Enuresi

El problema de la enuresi és greu, dons pot fer perdre tota la dignitat, ja que s’està humiliat constantment. Ens hem donat compte que els nens que es fan pipi a la nit, durant el dia no el fan correctament. Fan pipi a batzegades.No evacuen la bufeta sencera. Aleshores per la nit, quan estan relaxats, ho deixen anar. Pot ser per por, per mala consciència, una dissort inhibida, una situació familiar insuportable...Amb aquests nens s’han de fer titelles que siguin símbols de protecció: hi ha que han fet àngels daurats, elefants protectors...i amb aquests titelles han deixat de fer-se pipí a sobre.

En el taller he treballat les relacions familiars. He utilitzat el teatre d’ombres, he creat una família de clowns que sempre estan contents. I a partir d’aquí s’han establert relacions familiars que mica en mica desblocaran la situació familiar pròpia. Aquesta teràpia té dos fronts, el treball amb els pares i la teràpia amb el nen.Els titelles i els contes són dos eines molt vàlides, que es completen molt bé per una teràpia per nens. Permeten al nen fortificar la seva personalitat i exprimir els seus problemes en el pla del símbol, dons l’ impacte és poderós, ja que toca les profunditats de l’ànima humana.

Ursula Tappolet ha escrit el llibre:Las marionetas en la educación : La muñeca de la nariz menuda. Barcelona : Edit. Científica-Médica, D.L. 1982

(6) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 15 – 1983


Experiències teràpia Alemanya

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Alemanya

NENS AMB PARALISI ESPASMÓDICA
Barbara Scheel. Titellaire, psicòloga i pedagoga. Frankfurt (7)
info@babuschka-theater.de








Fig.52


“Aquests malalts queden sovint asseguts en cadires de rodes i poden moure’s molt difícilment.
És necessari donar-los un titella que li permeti aixecar el seu braç. 

Per tant els hi he donat un gos-titella (tou i pelut). Amb una ma poden agafar el cos i amb l’altra aixecar-los una pota o moure la cua.

Aquests malalts passegen aquest animal hores senceres. 

He escollit el gos perquè als nens els hi agraden molt els gossos. Poden ser una figura de identificació molt important amb aquests malalts. Poden fer parlar el gos, li expliquen històries…

També està bé per treballar aquest coixí. (un coixí que desdoblant-lo apareix el cap d’un animal).

Es molt dolç de tocar i els nens inadaptats els hi agrada manejar. 

Els titelles també serveixen per treballar amb mirall. Hi han nens amb handicaps que no es volen mirar als miralls. Quan tenen un titella amb ells, estan tant concentrats amb ell davant del mirall que poden començar a mirar-se sense por.”

(7) MARIONNETTE ET THERAPIE. COLLOQUE INTERNATIONAL Número 14 – 1982
 
 

Experiències teràpia Bulgaria

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Bulgaria
  1. Intervencions en Orfenats
  2. El Mètode de Titelles en l’Educació Especialitzada a Bulgària

1. Intervencions en Orfenats
Aglika Ivantcheva. Titellaire. Sofia (8)

L’associació “Marioneta i Teràpia” de Bulgària va néixer a Sofia l’any 1992.

Intervenen en diferents sectors:
- Centres de nens discapacitats i orfenats.
- Participació en la formació d’estudiants, educadors i psicòlegs.
- Participació en l’organització de “classes vertes” (són classes dins l’horari escolar on es fan descobertes de temes que tinguin a veure amb l’educació de l’ infant)en les classes ordinàries.

L’associació té un programa en el que la finalitat és introduir el titella en els orfenats. És una feina difícil perquè a Bulgària, la major part d’orfenats es troben aïllats, lluny de les ciutats, en les muntanyes o en petits pobles. Les condicions de vida en aquests llocs són molt dures: males condicions d’habitatge, de calefacció, d’equipament, de recursos educatius i de falta d’aigua. Els nens d’allà no tenen una veritable infància, són adults des dels 8 anys, però tenen una edat mental de 3 o 4 anys, perquè els hi falta l’amor dels pares. La tendència de la societat búlgara a ignorar els problemes dels orfenats subsisteix. 

L’equip que treballa en aquests orfenats consta de 3 titellaires professionals. 

Realitzen la representació i fan tallers de titelles amb materials quotidians. Un cop els nens han construït els titelles, improvisen una història. El problema que es troben és que el personal dels orfenats es mostra rebec a aquest tipus d’activitat, i ignora la importància de la imaginació i creació pel desenvolupament dels nens. El personal que treballa en aquests centres no té estudis.

Aquest treball està subvencionat per una fundació de les més riques de Bulgària: la Société Hover.

(8) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995


2. El Mètode de Titelles en l’Educació Especialitzada a Bulgària 
Svetlana Chirstova. Educadora Especialitzada i Professora a la Universitat de Sofia (9)

A Bulgària existeix un sistema d’educadors especialitzats per nens discapacitats mentals o amb deficiències ortofòniques, autístiques, de visió y neuropsicològiques. 

Els nens que tenen una lleugera discapacitat mental segueixen un programa d’ensenyament que engloba matèries escolars generalsdins l’escola ordinària, aquest programa està reduït i qualitativament modificat. 

Els nens amb discapacitats mentals moderades, greus o profundes estan en institucions “social-home” on hi ha un ortofonista que pot treballar amb ells de manera individual. Aquests nens no reben la preparació necessària per la vida social. Són inestables emocionalment i els hi manca l’hàbit de comunicar-se amb els altres. Malauradament pels nens, aquests són objectes d’estudis científics i d’experimentacions. Pels professionals que tracten amb ells, és més important la cerca científica i fer un diagnòstic per provar que el nen és anormal, que buscar els mitjans pel seu desenvolupament.

“L’element més important del nostre treball és que el nen no és un simple espectador, participa en el joc. Tractem amb nens amb handicaps mentals.
Hem dividitl’organització del nostre treball en 11 etapes: 
  1. Preparació, preliminars (crear condicions favorables i fer néixer les ganes de participar en el joc)
  2. Presentació d’un fragment musical
  3. Animació dels objectes que ens envolten
  4. Creació d’un conte improvisat amb els titelles
  5. Narració d’un conte ja conegut i la seva representació
  6. Preparació de materials i titelles pel joc teatral
  7. Realització d’un dibuix del personatge preferit
  8. Elaboració d’un titella
  9. Creació de l’escenari del conte
  10. Representació de l’espectacle
  11. Reunió per parlar de les impressions
Aquestes etapes poden ser movibles, depenent del moment del nen.
Poden allargar-se o escurçar-se. 

Els nens fan els titelles tot sols. No se’ls obliga a fer els ulls, les orelles...

Fem les sessions amb grups heterogenis. ( de 3 a 5 nens/es) .Per exemple: un grup de nens amb handicaps mentals lleugers i moderats, un grup compost per nens amb handicaps mentals que tenen deficiències d’ordre sensorial o motor... 

La més eficaç de les etapes que treballem és la de la construcció del titella. En aquesta etapa totes les restriccions i obstacles es trenquen. I a partir d’aquí s’obra la via per la realització i desenvolupament per totes les formes de comunicació. 

En el curs del nostre treball hem observat l’evolució de certs fenòmens psíquics importants per la socialització. La motricitat fina es desenvolupa i els nens prenen l’hàbit de fer ells mateixos certes operacions delicades del treball.

Prenen l’hàbit de tenir cura de la seva aparença, els seus vestits i de la seva higiene. 
Els mitjans d’expressió, els moviments del cos, el domini de la veu són adquisicions noves. Els nens formen o corregeixen el concepte d’ells mateixos i de la realitat que els envolta. Les aptituds de prendre decisions de manera autònoma, d’observar i de controlar són desenvolupades.”

Amnistia Internacional ha denunciat les condicions inhumanes que pateixen les persones amb discapacitats (homes, dones, nens i nenes).

“Els nens segueixen estan internats en llars socials com a resultat de diagnòstics inadequats i sense esperança de seguiment ni de reevaluació del seu estat. Les condicions físiques d’aquestes llars són cruels, inhumanes i degradants.  

Moltes persones amb discapacitat mental estan allotjades en edificis en runes. Les parets, el terra i la roba del llit amb freqüència estan bruts d’excrements. Encara que les condicions d’algunes institucions hagi millorat considerablement, els nens internats en elles segueixen sense rebre atenció mèdica adequada ni la rehabilitació apropiada. Als més discapacitats se’ls abandona en dia sencer al llit, sense joguines, ni activitats organitzades, ni estímuls visuals. Quan arriben a l’edat adulta aquests nens són incapaços de comunicar-se amb d’altres o de fer res per compte pròpia. Els han institucionalitzat per la resta de la seva vida.”
Irene Khan. Secretària d’ Amnistia Internacional. 2002

(9) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995