lunes, 26 de octubre de 2015

Conferència Richard Bouchard 2015

V Jornada Internacional Educació i titelles 2015
Conferència Richard Bouchard. Quèbec. Canadà.




Des de l'ombra al color; el titella, un suport emocional.

ENAM amb el seu programa alternatiu de salut mental aborda des de fa molts anys la creació d’espectacles de titelles amb pacients que conviuen amb problemes mentals. El seu programa té com a objectiu permetre la reinserció social en la societat d'aquestes persones extremadament vulnerables.
En les activitats desenvolupades en el seu programa d'intervenció hi ha la utilització dels titelles per explicar. L’ENAM fa servir el món dels titelles amb els seus pacients. Aquests titelles es converteixen en una eina eficaç en la intervenció i en un doble de sí mateixos. També es converteix en el suport emocional que absorbeix el patiment de la persona que el crea, que li dona vida i que l’ubica en una història que ell mateix ha inventat.
“Jugar el propi paper en una obra fa que aquest paper sigui una funció important en el desenvolupament i resultat de la història. És l’inserció del seu paper social pel que fa al conjunt de la societat.  Per tornar a apropiar-se del seu propi paper ho ha d’experimentar des de fora projectant-lo. En aquests moments hi ha una transferència i s’aprèn a mirar sense judicis emocionals.”
En aquesta conferència, presentaré un breu vídeo creat pel cineasta i fotògraf Alain Corneau i el testimoni de Nadia Côté, una participant en el programa ENAM. 




INTERVENCIÓ

Hola, el meu nom és Nadia Côté, i vaig a compartir amb vostès el meu viatge de la vida.

Tothom recorda els esdeveniments l'11 de setembre de 2001, la caiguda de les dues torres del World Trade Center. Per a mi, va ser el meu cap el que es va enfonsar. Els fonaments de la meva vida es van ensorrar sota els meus peus fins 12 anys més tard quan vaig conèixer un àngel que em va donar esperança.
Entre aquests dos esdeveniments, vaig viure els pitjors anys de la meva vida.
Constantment vivia en una muntanya russa d'emocions: la por es va apoderar de mi, el dolor, la ira, la desesperació i els crits d'alerta. Per primera vegada a la vida, vaig sentir l'ansietat, l'angoixa, l'aïllament i múltiples hospitalitzacions i tractaments de salut mental que intentaven ajudar-me a sortir i adquirir eines per reparar el meu cervell que tenia completament disparat. Per no parlar del meu seguiment de 12 anys amb el meu psiquiatre que va estar treballant amb mi.
Però el pitjor va ser que els que m’envoltaven havien canviat la seva mirada cap a mi. De ser mare, empresària i l'orgull dels meus pares, em vaig convertir en una "boja", menys que res, em miraven amb menyspreu i em vaig acabar estigmatitzant a mi mateixa.
El 14 de febrer de 2008, la col·locació de la meva filla petita de dos anys i mig en llars d'acollida va acabar d’enfonsar-me. La poca esperança que em quedava va marxar amb la meva filla.
Automàticament, em van etiquetar “no apta per tenir cura de la seva filla”.
Així, a mitjans de setembre de 2012, vaig conèixer el meu àngel i em va parlar sobre l’ ENAM. Una mica sorprèsa, li vaig preguntar que com era que durant 12 anys que he estat tractada mentalment, mai havia sentit parlar de l’ ENAM. Necessitava sortir de l’aïllament i de l’ambient negatiu que m’envoltava. Em van convidar a visitar l'escola. Vaig acceptar la invitació i em vaig embarcar en aquesta nova aventura. El meu cor sabia que allà estava el camí de la meva vida i això em va donar esperança per un nou començament. Aquest lloc em permetia ser qui sóc, i treballar en mi per arribar a gestionar les meves emocions.
Han passat 18 mesos des que vaig tenir l’oportunitat de treballar en el programa d'ENAM, un lloc on vaig trobar sentit a la meva vida. Amb les moltes activitats que hi havia, vaig trobar una forma de vida i una rutina. Em va servir per veure les meves fortaleses i descobrir qui era jo. També em va ajudar a trobar la meva identitat i em va donar confiança. Així vaig recuperar la meva autoestima i una mare que havia perdut per complet. L’ENAM no solament em va ajudar, sinó que també va ajudar a les meves dues filles a recuperar la seva mare.
L’ENAM, també és per a mi un lloc on em trobo amb gent a la que em sento molt lligada i que m’ajuden a seguir: el Sr. Bernard, el meu àngel, Carl el meu pastor i Christina la meva pastoreta.  Estic molt orgullosa d'haver treballat amb ells i he vist com he evolucionat des de la meva arribada al centre.
Avui la meva vida és molt més fàcil. Continuo el meu aprenentatge en l’ENAM, i segueixo fent el seguiment amb la meva doctora. A més, ara vaig a realitzar un estudi sobre psicoeducació en trastorn de personalitat límit per continuar reforçant el meu coneixement. Ara veig un futur molt positiu. Em sento una persona útil per la societat.





Text del vídeo: La tècnica segons Pierre, Steeve i Sylvie.
Veure a Internet: www.la fabrique culturelle. ENAM.
El color de les ombres. 5 petits vídeos de 5 minuts.

1. Pierre: La salvació a través de l'art. Quan es crea, a vegades els pensaments mòrbids es magnifiquen. Quan es crea, es fa una activitat que satisfà l'ego i que satisfà la necessitat de ser útil.
2. Steeve: En comptes de parar una crisi amb la medicació, això m’ha permès treure fora tot el que em sobrava amb els personatges, amb els titelles. En la fabricació ... donant un nom, una identitat ...

3. Pierre: L'art és útil a la societat. Aquí estem junts per a realitzar una tasca comuna, i un treball útil. Perquè no és broma venir aquí, fer el que estem fent, és útil per al nostre benestar mental i per la nostra salut mental.
4. Steeve: ENAM, quan vaig arribar aquí vaig pensar que era ridícul ... utilitzar un titella per expressar-se. A força de veure els altres enlluernats quan ho feien bé ... em vaig enganxar al carro ... És des de llavors que la gent de l’equip es van donar compte abans que jo de les coses que era capaç de fer. Jo pensava que no seria capaç de fer-ho.
5. Sylvie: Vaig descobrir que era capaç de funcionar. Jo estava confinada en una petita bombolla. A veure! Puc fer-ho jo mateixa? Estic satisfeta de mi mateixa! Sí que puc! Mai he controlat la meva santa vida! Era analfabeta i tenia dificultats per llegir i escriure. Però amb l’ENAM ... sembla màgia. I t'adones: Hey! Vaig fet coses! Em van ajudar, la Paula em va ajudar molt i uauu! Vaig aconseguir una bona història! Aquest any vaig fer la meva pròpia història. Estava orgullosa de mi mateixa! Mai havia fet res bé!
6. Això em va permetre obrir els ulls. Després de mostrar el que realment hi havia en mi i no amagar-me darrera un mur...Em va permetre deixar la medicació. Prenia onze medicaments diferents al dia.
7. Pierre: Crec es tracta massa la salut mental amb la química ... Això és limitat! Sé que, com en els EUA en altres llocs, es fan teràpies. Al Canadà també hi han, però es considera massa car, massa costós ... Així que ens omplen de química i solament aconsegueixen adormir el mal, al meu entendre.
8. Steeve: En els moments de tancament ... és el titella que em va permetre treure el que sentia. En els moments en què em preguntava: Haig de parar? Haig de continuar? El titella em permetia treure tot això! Perquè a vegades, anava a la feina, frustrat ... però a la tarda, aquesta sensació havia marxat ...
9. Sylvie: El dolor que tens, sembla que l’ expresses amb altres coses. Quan estàs tancat i no ets capaç d'expressar-te a través de la teva boca, pots expressar-te amb l'obra de teatre, amb el dibuix o la pintura. (es colpeja la cama)  Per a mi és això!
10. Steeve: Els titelles són a la sala, donant voltes ... per a mi, és el dolor de cadascú ... tothom ho ha tret tot. És com, el trofeu ..., les experiències que són capaces de sortir de la persona. És com jo dic: Ah! Me les vaig arreglar per sortir de la droga i vaig fer un personatge alcohòlic o drogadicte que s’ha quedat allà. Ara no està en mi. Es va quedar al titella.


 



No hay comentarios:

Publicar un comentario