lunes, 19 de julio de 2010

Treball amb adults a la presó i amb nens a l'hospital de Parma

II Jornada Internacional Educació i Titelles 2010
CONFERÈNCIA CORRADO VECCI, Psicomotrista. Itàlia.
 

Treball amb titelles: Treball amb adults a la presó i amb nens a l'hospital de Parma




Bon dia. Em dic Corrado Vecci, sóc psicomotricista de la cooperativa social Le Mani Parlanti de Parma, president de l’Associació de Titelles i Salut Italia i vice-president de la FILMS (federació internacional de titelles i salut). Abans de tot m’agradaria agrair a l’organizació i en particular a Teia Moner per la invitació en aquest conveni. La meva intervenció constarà en l’exposició de dues activitats, lligades absolutament al títol de la jornada Les titelles, una finestra oberta.
La primera part de la presentació exposa el treball amb les titelles a la presó i la segona, el treball fet a la secció de Pediatria de l’Hospital de Parma.

Començaré amb la presentació del treball fet a la presó de Parma. Realitzar un taller de titelles amb una actuació final en una presó ha sigut una idea en la qual he pensat sovint. Això perquè he cregut sempre en la utilitat del teatre de figura com a instrument que afavoreix l’estímul imaginatiu i creatiu, amb l’afegit que una presó és un àmbit difícil. Aquesta idea no s’havia pogut concretar fins fa dos anys, ja sigui pel fet que no hi havia canals per fer les meves propostes, o bé perquè, treballant el dia dia amb els nens, m’imaginava que la diferència seria massa gran i potser no es podrien aplicar a les persones adultes i empresonades les tècniques usades amb els infants.

L’ocasió se’m va presentar quan el 2008 des del Ser.t (programa de dependències patològiques de la presó) de la secció sanitària de Parma se’m va proposar de col·laborar amb ells a partir de l’organització d’un taller de titelles per als presos. Vaig acceptar amb entusiasme i una mica de escepticisme vers la nova feina que se’m presentava.

Vaig a demanar específicament que aquest taller acabés amb un espectacle final, perquè estic convençut que el valor extremadament important d’aquesta feina queda completat si es pasa per  tots els punts que comporten la creació i la realització d’un espectacle.

L’objectiu d’aquest taller era també oferir als participants, amb l’ajuda dels instruments del teatre de figura, la possibilitat de trobar una dimensió creativa i estimular la imaginació en un ambient on aquestes condicions no existeixen.

Obrir aquella finestra que mira més enllà dels barrots, sortir de les parets de la presó amb l’ajuda de la imaginació.

Des del principi vaig tenir moltes dificultats. Dificultats lligades a la rigidesa de les regles de la vida de la presó. Aquesta rigidesa estava justificada pel fet que la presó de Parma és un presidi de màxima seguretat i per això ha sigut necessari imaginar-me tot el que em podria servir per realitzar l’espectacle abans d’entrar hi, abans de conèixer els participants.

Un cop pensada la llista de materials, vaig haver de modificar-la. Per exemple, només podíem fer servir un parell de tisores amb les punxes arrodonides per a tot el grup de participants; el paper de vidre me’l concedien només si era tallat a trossos de 5cmx5cm i només tres trossos per a cadascun; així mateix, també tocaven només una agulla per cosir i dos pinzells per cap. Les causes d’aixo eren també pel fet que els presos tenien condemnes molt llargues.

Evidentment que la manera de treballar en aquest àmbit és totalment diferent de la manera que normalment faig servir quan treballo amb nois o nens, amb els quals, per a cada ocasió tinc l’oportunitat d’escullir el material que més s’adapta a la situació.

També vaig trobar dificultats a l’hora de formar el grup. Per a aquest taller em va ajudar una operadora que cada dia treballa a la presó. Vam treballar junts i vam parlar amb cadascú per explicar-los els continguts i les finalitats del taller. Així, cadascú podia escollir lliurament si participar o no.
Alguns d’ells van decidir participar sense estar del tot segurs, perquè així tenien la posibilitat de sortir de la cel·la i relacionar-se amb algú altre.

Un cop es va formar el grup, abans de començar el taller vam decidir treballar sobre la formació de l’equip, o sigui, vam intentar motivar un grup de 8 persones que no es coneixien i que aportarien les seves diverses històries personals. Generalment, és difícil crear un grup que es basa sobre una finalitat que ve de l’exterior. En aquest cas, a més, es tractava de persones que vivien en una condició en la qual la llibertat i la dignitat vers les accions més senzilles eren negades i, en conseqüència, s’afavoria el comportament violent vers els altres i la societat.

Per a ells, sovint, la vida a la presó imposa que afrontin totes les situacions individualment, sense relacionar-se. Per contra, en el grup que es va formar, per assolir l’objectiu de crear un espectacle de tittelles partint de la construcció de la història va ser indispensable compartir les propostes de tothom.

Vam dedicar les primeres sessions del taller a fer relaxació terapèutica de grup,  utilitzant el brain-storming amb el tema de la participació,  de les expectatives i sobre les titelles. Tot aquest treball per gaudir, durant les dues hores setmanals, d’un moment que els ajudés a sortir de les dificultats diàries de l’empresonament.

Puc dir que vam aconseguir l’objectiu, el clima a dins del grup es va tornar més tranquil i, a més, alguns d’ells van conseguir donar ajudes a altres (en el primer grup dos presos tenien patologies psiquiàtriques i en el segon, tres eren estrangers). Els presos que sabien pintar van ajudar a aquells que no en sabien, i el mateix va passar amb aquells que sabien cosir. Vam treballar també les expectatives que tenien vers el taller. Al principi, cadascú tenia la seva. Uns veien el taller de titelles com una proposta fora de lloc respecte a les seva edat, la veien més adequada per a nens. Un d’ells tenia ansietat alhora de mostrar les seves emocions als altres. D’altres deien que no eren capaços de fer coses manuals, ni tant sols la titella amb el vestit. I un altre estava tan excitat i segur de si mateix que se l’havia de parar perquè els altres tinguessin espai.

Realitzar les històries va ser molt important per a ells. Van poder treure moltes de les seves emocions i experiències viscudes. Aquí vaig trobar moltes semblances amb el treball que faig sovint amb els nens i amb els discapacitats. La història reflecteix, tanmateix, alguns dels seus desitjos com la llibertat, l’amistat, l’amor i la feina. Uns desitjos que al final es realitzen simbòlicament en la història, encara que el títol que van escollir els retorna a la seva condició actual. Així, el primer espectacle es va titular El país de Mai Més, que era com dir: vam somniar amb els ulls oberts, vam imaginar els nostres somnis i desitjos, per estem aquí, a la presó.

Podem, doncs, valorar la tesi per la qual s’atribueix a l’ús de la titella un important valor terapèutic. Vam poder estimular el seu desig i el plaer d’exterioritzar les emocions profundes, positivament i negativament, en un àmbit en el qual, d’una altra manera, hauria sigut molt difícil de ser expressades.


Ara us faré saber un comentari d’un participant:
C: He dit coses de mi que, amb paraules, no les hauria dit de manera tan senzilla.

Després d’escriure la història vam fer l’escenari, que al principi havia de ser un, però després,
l’entusiasme i el desig de poder oferir un bon producte va fer que ells mateixos decidissin fer-ne dos.
Per motius de seguretat no vaig poder portar material de fora, per això, a l’hora d’escollir les músiques cadascú va anar proposar títols de temes musicals. Després vaig grabar-los en un pen-drive i, gràcies a la gentilesa d’un guàrdia de la presó, vam poder escoltar i escollir la música definitivament.

Al final vam fixar la data en la qual actuaríem per als altres presos. Aquí també vam tenir dificultats amb les regles de la presó. No vam poder assajar amb el teatret de les titelles, ni amb música ni els moviments d’escena, i vam haver-ho de provar tot mitja hora abans que comencés el bolo final.

Vaig apreciar molts canvis en el caràcter dels participants durant tot el curs del taller. Si al principi les motivacions eren superficials pel fet que es creien que l’espectacle de titelles era una cosa per a nens, després, amb el temps, i especialment durant las construcció de la titella, les motivacions canviaven. Cadascun d’ells va invertir moltes de les seves emocions per millorar el producte. El cuidaven, el petinaven, no acabava mai de ser perfecte.

Des d’un punt de vista personal, aquesta experiència m’ha mostrat una realitat de la qual només havia sentit a parlar. Segurament va ser un coneixement que va anar més enllà de la superfície i ens va portar a explorar zones amagades del nostre interior.

Van venir a veure el nostre espectacle 150 presos i 20 persones de fora. Els actors, que des del principi del taller no havien demostrat preocupacions per mostrar-se al públic, van produir una tensió que em va semblar funcional per portar a terme l’espectacle de manera professional.

L’espectacle va ser considerat un èxit pels altres presos, dels quals els actors s’esperaven crítiques majors. Llàstima que no vam poder documentar res, ni amb video ni amb fotos. Vam poder fer només les fotos de les titelles que us poso aquí baix.

Alguns comentaris dels actors després de l’espectacle:

C: M’ha agradat molt. He entès que, a més dels actes contra la llei, puc fer coses normals acceptades també fora d’aquí. He aixecat el meu nivell d’autoestima.

D: Des del principi estava convençut que només hauria d’escriure la història, fer la titella i pintar l’escenari, sense haver de recitar personalment, perquè em feia vergonya. La nit abans del bolo tenia ansietat perquè pensava que hauria pogut recitar. Vaig estar excitat també el dia després. Pensava que havia fet una cosa que hauria acabat amb la meva reputació de 20 anys de delinqüent. Però vaig veure que m’equivocava quan vaig sentir els comentaris dels meus companys. L’espectacle va agradar molt i em va fa entendre que havia fet una cosa important per a mi mateix.

O: Va ser una experiència molt bona. Tothom ens va felicitar per l’espectacle. Estic satisfet de la feina que vam fer.

S: Em vaig trobar a gust amb el grup. Crec que vaig fer un bon paper.

I aquí teniu unes preguntes que vaig fer arribar a un participant del taller de l’any passat:

1)    Què et va semblar aquesta activitat?

O: La iniciativa em va semblar des del principi una bona cosa, sobretot pel fet de fer una cosa nova i pel fet que em va donar la possibilitat d’obligar-me a aprofitar el temps, i alhora  em va distreure de la dura realitat de la presó. També pel fet que quan era petit la meva mare em portava a veure els espectacles de titelles dels Ferrari  (companyia històrica de Parma). Això em va fer sentir curiositat.


2)    Com et vas sentir durant el taller?

O: Molt a gust, el grup, els altres, Corrado i Cinzia han sigut fantàstics, vam establir un bon rollo a poc a poc. L’exemple més bo va ser construir la trama de l’espectacle. Va ser difícil començar però després hauríem continuat dies escrivint la història.

3)    Aquesta experiència, la vas fa servir durant la vida en la presó?

O: Em va servir molt. Em va motivar (en un lloc en el qual es difícil trobar motivacions). L’experiència va fer millorar la relació entre nosaltres i ens va donar un bon record personal. Em va enriquir per dintre.

4)    En quin grau ha sigut important, per a tu, construir la història, la titella i l’espectacle?

O: Em va emocionar molt el fet que un cop es va acabar l’espectacle em vaig adonar que podia dur a terme una feina que tant el públic com jo vam agrair. Agraeixo a la Cinzia i en Corrado per la possibilitat que ens han donat.

El mes de setembre de 2009 vam començar un altre cop el taller amb un grup nou. Era un grup de 5 persones en el qual es va insertar una aprenent de la Universitat de Ciències de l’Educació.

Amb aquest grup, d’una banda va ser tot més senzill perquè estaven molt més motivats que els del grup anterior; de l’altra, vam tenir problemes perquè entre ells hi havia molts més estrangers.

El dilluns 21 de juny vam fer la primera i també l’última actuació, o sigui, l’única, a la presó de Parma. Aquest any, a diferència de l'any passat, ens van permetre de fer fotos i també de rodar un video de l’espectacle.


Segona part

Dit tot això i reconegut en les titelles un fort valor descriptiu, crec que la titella és l’instrument correcte i adequat per als nens que es trobin a l’hospital. Per als nens l’hospitalització és segurament un moment de gran tensió, ansietat i por. En el moment de ser ingressat a l’hospital, el nen perd les referències diàries; tot el que feia en la vida normal a l’hospital s’atura, els costums d’espai i de temps canvien.

Sapigueu que el japonès s’expressa a través d’ideogrames, que són una mena de representació imaginària del que volen representar. Em va impressionar molt el fet que l’ideograma que representa el nen es tradueix literalment com a el riu que fluex entre dues ribes. Aquesta imatge explica bé les necessitats del nen. El riu en si mateix és una imatge en moviment. Una imatge que fluex, una imatge que de petita es va fent gran, que comprèn un canvi, flueix entre dos ribes i necessita ser canalizat.

Si ara intentem estendre aquest concepte amb la nostra imaginació veurem de seguida que si el riu té les ribes massa amples o massa distants el riu s’encallarà, no fluirà, es tornarà un pantà. Si, en canvi, les ribes són massa tancades, no hi ha espai, el riu corre massa de pressa, tendeix a accelerar-se. Si les ribes no són iguals, el riu tendeix a desbordar pels costats on falta canalizació.

Em sembla una imatge que, més enllà de moltes reflexions científiques, tracta de l’exigència fonamental del nen: de ser canalitzat en la ment, de ser canalitzat de debó, també fisicament entre dues ribes.

Què li passa a l’hospital?
A l’hospital es realitza el trencament, la fractura d’aquesta idea de continuïtat positiva de l’existència. El nen no pot entendre per què les seves ribes no tenen el poder de canalizar-lo dins de l’hospital. Els pares (en la majoria dels casos) no poden fer res per fer entendre al seu fill que ells estan sempre al seu costat. El nen no pot entendre per què no el defensen contra algun tipus d’agressions, o senzillament de la sensació de mancança, del trencament d’aquesta continuació positiva de l’existència.

L’hospital és el lloc del sofriment. Més enllà del sofriment físic (que pot ser realment fort o no), el que experimenta és segurament un trastorn mental. Els que estudien una mica la psicologia del desenvolupament saben que el nen que s’enfronta a un sofriment, sobretot si els pares no poden intervenir a defensar-lo, podria pensar que tot això és una conseqüència evident d’un mal comportament per part seva. El nen tendeix a assumir-se la responsabilitat i la culpa d’allò que li passa i es justifica: un nen no pot pensar que els seus pares són dolents, fins i tot els nens a qui peguen i els que són violats tendeixen a justificar els seus pares, i pensen que són ells mateixos els dolents i, per tant, es mereixen els esdeveniments.

Entengueu ara com és d’important per al nen tenir l’oportunitat d’expressar, de treure la seva por.

I quina és la millor manera de fer servir una titella?

Alguns exemples:

Una nena de 4 anys, malalta de càncer, estava empipada amb una metgessa que sovint havia de fer-li proves terapèutiques molt doloroses. La nena em va explicar aquest assumpte i quan li vaig demanar que parlés d’això amb la metgessa, la nena em va contestar que no podia perquè tenia por.
Efectivament, si ho penseu bé, els metges a l’hospital tenen el poder de decidir si t’has de quedar o marxar, si t’han de punxar o no. Disposen de la teva vida de malalt.

Llavors vaig proposar a la nena de construir una abella amb un fibló molt llarg fent servir la tècnica de la titella de guant. La nena va familiaritzar-se amb l’abella i quan es va presentar l’ocasió va punxar el cul de la metgessa amb el fibló. La primera cosa que la nena va dir va ser: “No he sigut jo, ha estat l’abella!.” D’aquesta manera va poder descarregar la seva ira sense una implicació en primera persona, delegant l’acció a la titella que ella mateixa movia.

Un altra nena de 7 anys, que després d’una intervenció de cirurgia al cerebel va tenir la paràlisi momentània del braç esquerre, va haver de moure una hora al matí i una hora a la tarda els dits de la mà esquerra, com a deure terapèutic.

Naturalment, tot això va ser molt difícil i la nena no tenia gens de motivació emocional que l’empenyés a fer-ho. La conseqüència va ser que quan la fisioterapeuta sortia d’habitació, ella parava de fer l’exercici, posant excuses com: estic cansada, em fa mal, etc...

Llavors vam construir una titella de paper seguint les seves instruccions, on cada articulació estava lligada amb un fil als seus dits. La titella estava penjada al pedestal del degoteig i d’ella en sortien cinc anells que la nena podia posar a la seva mà, així que amb els dits podia moure-la, donar-li vida, relacionar-la amb els altres. D’aquesta manera hem pogut prolongar el temps diari de fisioterapia fins que ha arribat a fer les hores que requerien.

Diapositiva planeta so

Les titelles també són els protagonistes d’una activitat que a diari es fa amb nens a qui s’ha de practicar una cirurgia.

Durant aquesta activitat es permet a tots els nens i nenes entre els 4 i 9 anys de conèixer i experimentar tots els objectes que es poden trobar a dins de la sala d’operacions.

Aquesta activitat es diu: El descobriment del planeta S.O. ( Sala d’Operacions).

Com tots el viatges envers llocs desconeguts, aquest també fa por, però si ens acompanyen els nostres pares o algú que experimenti primer els objectes que hi ha fa menys por. Aquí entren en acció les nostres dues titelles, Giacomino i Lucilla, que acompanyen els nens i les nenes durant el viatge i proven ells primers totes les coses que troben.

Aquesta activitat va comencar el 1998 amb l’objectiu de disminuir l’ansietat dels nens i dels seus pares.     

Diversos estudis fets ens van demostrar que l’objectiu va ser aconseguit, tant, que l’activitat va ser oficialitzada, ara fa molts anys, en les bases cirúrgiques de l’hospital.

La mateixa activitat va ser traslladada a altres hospitals italians: Sassari, Reggio Emilia, Torino.

Un altre moment en el qual és important l’ús de la titella és quan s’ha d’explicar al nen la injecció del catèter venós central, que s’aplica a tots els nens malalts de càncer per evitar haver de punxar-los cada vegada que han de passar la teràpia antiblàstica.

Els dies abans de la injecció del catèter, ensenyem al nen aquesta titella (foto,) en la qual vam aplicar un catèter per fer veure on es posa, com es porta, per què serveix, etc..., ja que formarà part de la vida del nen per almenys 3 anys.


CIP E CIOP

Ara us ensenyaré un altre video. És un espectacle de titelles totalment fet per un nen de 8 anys malalt de leucèmia des dels 2 anys. Sovint proposo als nens, si ho volen, de construir plegats la història i els personatges, i la posterior actuació. La representació es fa en la mateixa habitació on es troben ingresats, ja que sovint no poden sortir per la falta de defenses imunitàries.

Us explico breument la història d’aquest nen. Es va posar malalt als 2 anys. Va passar tots els cicles de la quimioteràpia. Als 4 anys la malaltia va anar en recessió, o sigui que no hi havia cèl·lules malaltes en el seu organisme. Va estar en aquesta situació un any. Després va tenir una recaiguda, la malaltia va tornar. Va fer un altre cop tot el procés de quimioteràpia mentre esperava un donant de medul·la. La malaltia es va aturar per segona vegada però als 7 anys va tenir la segona recaiguda. En aquest punt va ser necessari i urgent el transplantament de la medul·la però no es trobava un donant compatible. Els metges van decidir que no era possible esperar més i que el donant havia de ser un dels pares, malgrat que el pecentatge del pronòstic no era bo. El nen estava perfectament assabentat de tot això, ja que havia passat quasi tota la vida a l’hospital.

Un dia em va demanar si podia fer un espectacle de titelles fent servir una història que va escriure ell mateix.

Aquí teniu l’espectacle, aniré parant el video per llegir-vos els diàlegs.

Sóc el narrador.

Com podeu veure el teatret està muntat sobre al llit, mantingut recte per dos pedestals per a suero i un drap entre ells.

Les aventures de Cip i Ciop

Narrador.  Hi havia una vegada un gos que es deia Pallino i dos ocells que es deien Cip i Ciop.

Cip:  Portaré els ous damunt de l’arbre.

Ciop: Em quedaré de guàrdia.

Narrador: De sobte, arriba un caçador.

Ciop:  Cip, alerta, el caçador et vol disparar!

Narrador: Mentre el caçador està apuntant amb el seu fusell arriba el gos Pallino.

Pallino: Vés-te’n d’aquí, caçador dolent!

Narrador: El caçador s’escapa espantat. Un cop passa el perill, Cip i Ciop tornen damunt de l’arbre i veuen que els ous comencen a obrir-se.

Ciop: Mira, Cip, els ous comencen a obrir-se!

Cip : Que bé,  estic content de debó.

Narrador: El gos Pallino posa un rètol amb una inscripció que diu: Prohibit caçar, el posa a terra i s’hi ajup a sota.

Pallino:  Sento curiositat per si algun altre caçador és capaç de molestar-me a mi i els meus amics.

Narrador: Després, Cip i Ciop amb els altres petits ocells volen damunt del rètol i es posen a cantar feliços. Pallino es desperta amb el cant dels ocells, que el agraeixen la seva ajuda.

Cip Ciop i els ocellets: Gràcies, gràcies, gràcies!

Heu vist com aquesta historieta, simple a primera vista, en realitat està plena de significat i emocions. D’altra banda, el nen ha escollit les titelles com a forma de comunicació per exterioritzar les pors i l’ansietat. I crec que això és una altra confirmació de la importància del teatre de figura com a element comunicatiu important.

Gràcies.

No hay comentarios:

Publicar un comentario