viernes, 7 de septiembre de 2007

Tècniques i discapacitats

Els titelles som especials. Teràpia amb titelles
Tècniques i discapacitats

Tècniques i discapacitats

Es pot afirmar que quasi la totalitat de les malalties mentals o handicaps psíquics poden ser objecte d’una teràpia amb titelles. Passa el mateix amb els handicaps o discapacitats físiques. Tampoc no sembla que hi hagi un límit d’edat per utilitzar els titelles en les teràpies.

Els materials que s’utilitzen per la construcció dels titelles acostumen a estar adaptats al tipus de discapacitat, poden ser lleugers o pesats segons la finalitat en la utilització.
Segons els objectius marcats en la teràpia, la construcció pot ser senzilla –es vol un resultat ràpid-, o de vegades pot ser més elaborada per realitzar una observació acurada del procés creatiu i del treball psicomotriu.

Albert Bagno fa la següent classificació d’utilització de tècniques per les diferents discapacitats:
  • Marioneta o titella de fil: per handicaps físics, en particular les persones que no poden utilitzar ni les cames ni el tronc.
  • Titelles de taula: per handicaps físics, en particular cecs o persones amb poca vista.
  • Titelles de guant: per handicaps mentals, essencialment nens petits.
  • Marotes: per handicaps mentals adults.
  • Ombres: per handicaps mentals greus.
  • Marotes a cornet: pels nens portadors de handicaps físics o mentals, o els dos a la vegada o que tenen una habilitat reduïda.
Aquesta llista ha estat confeccionada l’any 1985. Encara que ens serveixi com a indicatiu, a hores d’ara resulta incompleta.

Des d’aleshores s’han fet multitud de noves d’experiències, s’han descobert materials inèdits i tècniques mixtes insòlites. Segons les discapacitats podem veure que s’han fusionat tècniques per facilitar la manipulació i aconseguir desenvolupar la comunicació i la creativitat.

Per exemple s’ha comprovat que les persones amb discapacitat auditiva passen espontàniament de la marota al titella de fil.

El titella de fil disposa del cos sencer, la expressió és total i no és solament una marioneta que parla. De fet la boca del titella interessa molt poc als sords, més aviat és l’ expressió. Pot ser que sigui per això, aquest interès en el titella de fil.

Pels problemes de parla s’han utilitzat els muppets perquè el moviment articulat de la boca permet treballar la vocalització.

També hi ha titelles a vista que son manipulats amb un pal al cap, en la nuca i un altra sobre el braç. Son titelles que coordinen be els moviments, perquè poden fer inclinar el cap, el cos, pujar el braç, caminar…Son importants per un nen que no conegui be el seu cos. Pot aportar moltes coses en psicomotricitat.

Aquí tenim una altra classificació dels instruments titellaires segons la distància més o menys gran que els separa del cos del manipulador, segons Mariano Dolci. 

“L’ instrument més proper és la màscara, espècie de doble de la pell de la persona que la porta. Desprès està el titella de guant, doble pell, però d’un òrgan descentrat: la ma. 
Més lluny encara, el titella de tija, que la ma del manipulador es limita a sostenir, a continuació el puppi sicilià, clarament separat del manipulador, però que no obstant roman sòlidament lligat a través de dues tiges de ferro que formen un cordó umbilical.
Finalment l’extrem seria, el titella de fil o marioneta. 

Tota aquesta classificació es pot prolongar en un sentit o un altre: per una part la pintura facial, el tatuatge, per altra, el robot teledirigit o animatrònic. 

Podríem esquematitzar les coses d’aquesta manera: al recórrer la sèrie des de la màscara fins al titella de fil, s’estimulen els processos de projecció, en detriment dels d’identificació, que s’inhibeixen. En sentit contrari, és a dir, del titella de fil a la màscara, són els mecanismes d’identificacióels que es reforcen en detriment dels mecanismes de projecció. 
Examinem, dons, els dos extrems de la sèrie: amb la màscara tenim el màxim de tendència a la identificació i el mínim a la projecció, el que significa que la persona que porta la màscara tractarà d’identificar-se amb el que representa. El manipulador d’un titella de fil, al contrari, experimenta menys aquesta tendènciaa identificar-se amb un ser distanciat –i que marca constantment la separació, en certa manera, a través de l’enviament de senyals: “tingues cura, no m’aguantis tant alt, tampoc tant baix, fes-me dir alguna cosa,... 

Un s’identifica menys amb un titella de fil, però el dirigeix una mica més.”

Alguns nens amb discapacitats poden escollir d’una forma natural i espontània la tècnica titellaire que millor els hi va per la seva discapacitat, però de vegades es necessari que els terapeutes o mestres seleccionin la tècnica perquè els alumnes no estan en condicions de triar.

És important descobrir si una tècnica titellaire és millor que una altra pels nens amb handicaps i quines conseqüències té el fet de canviar de tècnica sobre l’expressió general. Per tant és indispensable que l’educador tingui coneixement dels diferents tipus de manipulació de titelles.


  • Albert Bagno (Titellaire). Merate (Itàlia). Collec Marionnette et Thérapie n.18. Paris 1985
  • Mariano Dlolci. Revista Puck n.3 Institut Internacional de la Marionnetta. Charleville.1992

No hay comentarios:

Publicar un comentario