jueves, 6 de septiembre de 2007

Experiències teràpia Italia

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Italia
  1. Les ombres a l’escola bressol i al parvulari
  2. Tractament amb titelles en el marc d’un hospital psiquiàtric per adults
  3. El joc amb titelles i nines en els serveis hospitalaris pediàtrics.


1. Les ombres a l’escola bressol i al parvulari
Sr. Mariano Dolci. Pedagog i titellaire. (2)
mariano.dolci@comune.re.it

L’any 1970 va començar a treballar en les escoles de Reggio Emilia (Itàlia), portant els seus titelles de classe en classe i oferint als estudiants una nova forma d’expressió o de llenguatge.

“L' interès per les ombres en general, i per la pròpia en particular, ha suscitat en totes les cultures una gran quantitat de conceptes màgic-religiosos, de tabús i de supersti-cions. Podem assenyalar també que cada generació d' infants redescobreix l' ombra i el plaer de jugar-hi.”


Fig.40 

Segons Dolci, “Aquest interès per l’ombra no desapareix del tot en els adults. A tots nosaltres se’ns ha acudit alguna vegada d’aturar-nos al carrer per observar l’ombra estranya d’un reixat de ferro forjat o la d’un estol de coloms en vol. A més, quan la pel·lícula es trenca al cinema, es gairebé inevitable que damunt la pantalla, encara il·luminada, apareguin ombres de mans.  

És un gest al qual molts no renuncien i que ens ve de molt lluny, d’una recerca iniciada en la nostra infantesa i que expressa el desig d’afirmar la pròpia existència, a nosaltres mateixos i als altres.

Tenim, en l’ombra, la possibilitat d’acostar-nos a qualsevol cosa important per a cadascú de nosaltres. Per això, de vegades ens ha estranyat el poc que han estat utilitzades les ombres a les escoles malgrat la senzillesa dels mitjans necessaris per a produir-les.”

Mariano Dolci quan treballa les ombres a l’escola bressol i al parvulari, proposa fer perdre la por a la foscor amb activitats abans de realitzar les activitats amb ombres (agafa lots i entra en una cambra fosca, encén i apaga les llums de la classe...).
Pel que fa a la pròpia ombra, es pot jugar al sol.

També agafen trossos de paper foradats i els enganxen a les finestres o prop d’una font lluminosa, també afegeixen transparències de colors.

A continuació hi ha un llistat de preguntes per fer als nens que Mariano Dolci amb ajut dels educadors ha confeccionat:
  • Què és això que tens aquí davant?
  • Què fa ombra? D' on ve l’ombra?
  • On es l’ombra quan es veu? On es l’ombra a la nit?
  • T’agrada tenir ombra? De què està feta?
  • Es pot tocar? Es pot trencar? L’ombra fa olor?
  • Que et sembla... l’ombra menja?... l’ombra dorm?
  • Podries conèixer un amic per la seva ombra? Per què? Com ho saps?
  • Si traiem la taula on es veu la teva ombra, que passarà?
  • Les ombres sempre van per terra? Et pots separar de la teva ombra?
  • I si corres? I si la talles amb un ganivet? I si la trenques a trossets? I si l’enganxes amb claus? Si et treus les sabates, l’ombra et continua seguint?
  • Si la tapes amb un drap o una manta, encara es veurà?
  • Que farà l’ombra si dono voltes? Si pujo a una cadira? Si faig tombarelles? Si vaig amb cotxe, vaixell, avio? Si nedo... on es l’ombra?
  • Si l’ombra és davant meu i jo vaig cap a la porta... que passarà amb
    l’ombra quan arribaré arran de porta, pujarà per la porta o passarà per sota?


Fig.41
Un altre exercici proposat és el de fer passar nens darrera d’una pantalla il·luminada i que la resta endevini per l’ombra quin company és.Més endavant poden començar a endevinar activitats (menjar, pentinar-se...).

També dibuixen, el retrat, el perfil del company en una cartolina negre, es retalla i desprès l’enganxen en una blanca.

“les grans qualitats de les ombres són la bidimensionalitat i la proporcionalitat geomètrica”
També ha construït un rellotge de sol molt senzill, una oreneta retallada i enganxada al vidre d’una finestra encarada al sud, segons on va l’ombra els nens saben quan han de sortir al pati, o quan els vindrà a buscar la mare.

“d’aquesta manera es pot explicar a un nen que plora que aviat vindrà la mare”
“A través de les ombres també es poden treballar conceptes a l’escola primària i secundària, per exemple, es possible mesurar l’alçada d’una casa o d’un arbre sense necessitat de pujar-hi, l’amplada d’un riu... Fent un incís, assenyalem que aquest és encara el procediment amb què es calcula l'alçada de les muntanyes lunars.”

(2) REVISTA INFÀNCIA. Número 19. Mariano Dolci. “Les ombres a l’escola bressol i al parvulari”


2. Tractament amb titelles en el marc d’un hospital psiquiàtric per adults
Sr. Mariano Dolci. Pedagog i titellaire. (3)

Mariano Dolci anava dos cops per setmana a experimentar amb titelles a l’Hospital psiquiàtric de Reggio Emilia. En aquest centre hi havia prop de 900 persones adultes.

Després de dos anys li van proposar de treballar conjuntament amb un metge psicoanalista, una assistenta social i infermeres.

Mentre ell feia les activitats amb titelles, l’equip sanitari es dedicava a observar el joc amb les figures, examinar les conseqüències, descobrir les eventuals contraindicacions i orientar les activitats. 

Primer construïen els titelles, després els accessoris.

Quan acabava aquesta fase hi havia la presentació i manipulació dels personatges. Cadascú presentava el que havia construït. Desprès es feien les històries improvisant. 

La primera experiència es va fer amb un grup de 8 persones pageses psicòtiques, amb llarga història d’hospitalització i amb edats compreses entre els 40 i 55 anys. Més endavant es va apuntar tot el pavelló

S’utilitzaven marotes i de vegades el pupi sicilià. El teatrí era una mampara que s’estenia quan es necessitava per manipular. 

“És important tenir en compte en la construcció: els colors escollits (per casualitat o no), si es té pressa per acabar, si identifiquen les parts del cos i si el reconeixen d’una sessió a l’altra. Un cop estan construïts: Fer moure el titella (aquí és posa música i es fan ballar), fer parlar el titella (presentació, records, invitacions...), fer moure el titella i parlar al mateix temps (dialogar amb el públic, amb altres titelles.. –això els hi costa bastant-), i crear un personatge. 

Cal observar l’actitud general del pacient, si arriba a l’hora a la sessió o si falta, l’ interès pels temes proposats, la capacitat d’assumir un paper i jugar-lo, la relació amb el teatrí. (alguns volen estar tota l’estona, d’altres volen fugir ràpid). 

Hi ha alguns pacients que no deixen els titelles a ningú i d’altres els abandonen amb indiferència. Quan acaba la sessió alguns els deixen amb molta cura, d’altres els arrosseguen per terra. 

La col·lecció d’aquestes observacions és significativa si es considera el conjunt de manifestacions de la mateixa persona i l’evolució en el temps. 
També és important fer aquests exercicis amb persones no hospitalitzades per comparar actituds. 

En aquest espai entrela fantasia o el deliri, i la realitat exterior, poden ser esbossades les temptatives d’estructuració en un context permissiu i protegit.Al no estar espantats amb el xoc que el seu deliri tindrà amb la realitat , molts d’ells surten de la seva indiferència i tornen a manifestar-se desprès d’anys de silenci. El fi immediat és reactivar el símptoma, aixecar la tapa que uniforma els malalts.” 

(3) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 5 – 1979
 

3. El joc amb titelles i nines en els serveis hospitalaris pediàtrics.
Sr. Fabio Groppi. Psicòleg i psicoterapeuta.
Sr. Corrado Vecchi. Psicomotrista.(4)

La hospitalització, sobretot per malalties greus, és un dels esdeveniments més problemàtics. Hi ha un trencament de la continuïtat de les experiències, de la realitat en la que és troba el nen. El dolor, la malaltia, el patiment provoquen la ruptura d’imatge dels “pares bons” que protegeixen i preserven de les experiències negatives, del “món bo” dels adults que els cuiden, de la bellesa de la vida en general que sorprèn, que alimenta i que enriqueix. Moltes coses canvien amb l’hospitalització, però els lligams amb els pares, amb l’escola i el joc poden i han de ser mantinguts. 

Projecte “Giocamico” : “A la descoberta del planeta S.O.”

És una activitat de preparació pels nens i pels pares per les intervencions quirúrgiques. Es fa amb nens de 3 a 10 anys, que seran operats el mateix dia o als dies següents. A través del joc amb titelles, es tracta d’ajudar al nen a conèixer els instruments i els mètodes terapèutics i diagnòstics que es trobaran en el moment en que entraran al quiròfan. Hi ha dos titelles que els acompanyen en el viatge al planeta S.O. (que significa sala d’operacions).

Mitjançant fotografies tractades amb colors amb l’ordinador, se li mostra al nen la nau espacial (que és el quiròfan), i els instruments que veurà l’astronauta ( el nen),-la màscara d’oxigen que permetrà poder respirar l’aire màgic del planeta, les agulles per punxar l’astronauta i per mesurar-li la força...-.Un cop han arribat al planeta, els nens veuen fotos dels seus habitants que s’anomenen anestesistes.

Els tubs que porten als braços quan surten de l’operació els hi serviran per menjar i beure en el planeta, els elèctrodes serviran per mantenir la comunicació amb els habitants del planeta. El monitor que es troba al quiròfan, és la televisió del planeta...

Solament un 30% dels nens que han fet aquesta experiència, han de ser sedats abans d’entrar al quiròfan. S’ha fet un estudi amb dos grups, uns que havien fet l’activitat i un altre que no. Els primers estaven més tranquils abans de l’operació.

Fig.42
Fig.43
Fig.44
Fig.45
 Fig.46
 Fig.47
Fig.48
Fig.49
 Fig.50
Fig.51        


(4) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 28 – 2000

No hay comentarios:

Publicar un comentario