jueves, 6 de septiembre de 2007

Experiències teràpia França

Experiències de teràpia amb titelles
Europa
França


  1. El Titella pot ajudar a la integració de nens estrangers escolaritzats?
  2. Històries sense paraules? (Teràpia amb nens sords)
  3. Taller de Titelles en una classe de 6è.
  4. Experiència de treball ajuntant un grup d’alumnes del sector escolar i un grup de nens inadaptats
  5. Stage Marionnette therapeutique I.N.E.P. –MARLY LE ROI-
  6. Experiéncia psicomotriu amb nens amb patologies: Orgàniques o neurilògiques, transtorns de personalitat, desordres psiquiàtrics, psicosis i desordres del caràcter amb retard global

1. El Titella pot ajudar a la integració de nens estrangers escolaritzats?
Madeleine Lions. Art-Terapeuta. París (10)
http://marionnettetherapie.free.fr/

Què passa quan aprenem una llengua estrangera?
Els nens immigrants es pensen que saben parlar el francès, i el que saben són frases per les seves necessitats immediates. Quan arriben a l’escola noten el canvi. Aquests alumnes poden seguir més o menys bé el ritme de la classe oralment, però quan arriba la part escrita tenen problemes. I han d’interrompre la classe constantment fent preguntes. Moltes vegades aquests nens són alumnes amb handicaps, són nens difícils.
Una nena àrab no volia escriure perquè les paraules franceses no eren maques.
La realitat és que els seus pares tenien pensat fer amb ella un matrimoni de conveniència ràpid per procurar la seva estabilitat econòmica, i ella pensava que pel poc temps que hauria d’estar a França no li valia la pena aprendre a escriure francès. 
He aquí l’experiència: 
“Hem fabricat titelles de dits representant les lletres de l’alfabet i hem jugat amb aquests titelles, i havien sempre lletres que es barallaven per estar una davant de l’altra al·legant imperatius d’horari. La B deia: Tinc que cuidar nens, per això haig d’estar abans que la A, etc...Més endavant quan ja se sabia l’ordre, podia buscar paraules al diccionari. Amb aquestes paraules varem fabricar titelles.
A partir d’aquí varem descobrir significats nous i orígens de paraules. Li agradava escriure.”
Molts d’aquests alumnes no estan ben alimentats i no dormen bé (de vegades en habitacions d’una persona on hi han més de 7 o 8). Estan molt fatigats i és per això que també els hi costa més concentrar-se.
 Fig.53

Fig.54

Fig.55

(10) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995


2. Històries sense paraules? (Teràpia amb nens sords)
Sr. Jean Paul Pallard. Educador especialitzat i titellaire.
Institution Régionale de Jeunes Sourds – Poitiers (11)

Gràcies a la paraula del titella, útil privilegiat, entre d’altres, de comunicació i d’expressió no verbal, els nens sords poden entrar en aquest món de l’ imaginari que està poblat de princeses i dimonis.
El taller que tenim actualment neix l’any 1990 del desig i de la voluntat d’un cert nombre de mestres que treballaven amb nens sords a infantil i a primària i que volien desenvolupar la comunicació visual per permetre a aquests alumnes poc a poc tenir accés al llenguatge codificat L.S.F. (llengua de signes francesa).
També es volia donar la possibilitat d’una millor construcció de l’ imaginari a través de diferents contes. I un tercer aspecte era permetre als alumnes trobar-se al voltant d’una història i de diverses activitats: tallers de mim, comunicació visual, exercicis de pre-lectura, ideogrames, grafisme, dibuix, pintura, collage...
L’equip que porta aquest taller està compost per: Tres professors d’ensenyament especialitzat (un ortofonista, un audioprotesista i una educadora del centre d’acció mèdico-social precoç -CAMSP-), un mestre de L.S.F., una educadora especialitzada i jo. Cada dijous fem la sessió desprès de dinar. Cada sessió comença amb l’explicació d’un conte amb titelles feta per l’equip terapèutic.
Desprès s’organitzen 4 tallers de mitja hora cadascun i els alumnes es divideixen en 4 grups:
Taller d’expressió corporal.
S’explica algun personatge del conte vist. S’utilitza un titella i es fa el personatge corporalment. L’animador ho explica en L.S.F. Finalment els alumnes fan la història en mímica.
Taller de lectura.
S’ajuda a que els alumnes tinguin plaer per anar a buscar els llibres, obrir-los, retrobar els personatges...També s’utilitzen pictogrames per realitzar la composició lògica de la història.

Es fan jocs.
Taller d’expressió manual.
Aquí es fan els titelles que s’han vist en el conte, i es reviu amb els ninots el conte.
Taller d’ Educació auditiva.
Està animat per un audioprotesista. Es treballa molt en lligar un instrument amb un animal. Per exemple amb un titella picot, s’utilitza una caixa xinesa. El nen nota les vibracions de la caixa, i quan li dona un cop, el titella també dona un cop amb el bec a una fusta, i es crea un joc entre l’ instrument musical i el titella. Un altre exercici es fa amb un xilòfon i un esquirol. Quan l’esquirol està a dalt, toquen la part més aguda del xilòfon i quan l’esquirol està a baix, la més greu. Més endavant es torna a representar el conte i els alumnes ho entenen millor.
La primera vegada que veuen la representació de titelles, no ho comprenen del tot, no comprenen el seguiment lògic dels esdeveniments, no saben quins són els personatges, no poden nombrar-los perquè no tenen el llenguatge adequat.
La segona vegada, ja els comencen a nomenar, perquè ho han treballat en els Tallers. La tercera vegada, tres setmanes desprès els hi permet abordar un seguit lògic, l’escenari en si mateix, la història.
Aquest treball amb el conte es fa durant mig trimestre. També es va treballar el món submarí de Costeau amb ombres. Posteriorment aquests alumnes han tingut el costum d’anar a veure espectacles de titelles i de informar-se abans (anant a la biblioteca) dels contes que anaven a veure.

(11) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995


3. Taller de Titelles en una classe de 6è.
Collège Chartreuse à St.Martin-le-Vinoux (Isère). Unitat pedagògica d’integració (U.P.I.)
Sr. Jean-Louis Torre-Cuadrada. Ergoterapeuta. Grenoble. (12)

La UPI on treballo ha estat creada pel Dr. Metzger, cap del servei de psicopedagogia. És una de les primeres classes d’integració obertes en una escola. Aquesta unitat dona resposta a diversos pares que desitgen que els seus fills facin l’aprenentatge escolar en un mitjà ordinari.
La major part d’aquests alumnes han seguit el curs elemental en CLIS (Classe d’integració especialitzada).
L’UPI del Collège Chartreuse de Saint-Martin-le-Vinoux acull nens i nenes que pateixen desordres de la personalitat i el comportament.
Aquesta classe depèn de l’ Educació nacional, està sota la responsabilitat directe del “Principal du Collège”.
Una institutriu especialitzada, assistida per una auxiliar pel reforç escolar, assegura el seguiment pedagògic i els acompanya en les classes i en els temps extraescolars.
Un equip mèdico-social que depèn del Centre Mèdic Psicològic de Saint-Martin-le-Vinoux, assegura el suport psicològic. Està constituït per un psiquiatre, un psicòleg i una infermera.
La llei d’orientació en favor de les persones amb handicaps del 30 de juny 1975 institueix la obligació educativa pels nens i adolescents amb handicaps. Fixa com a objectiu prioritari el manteniment o la integració en un mitjà escolar ordinari.
Centres U.P.I. han estat creats en les escoles per acollir preadolescents o adolescents que presenten diferents formes de handicaps mentals. Aquestes classes estan organitzades a partir de les necessitats del nen; la integració no s’ha de limitar a una simple acció de socialització. Ha de permetre a cada alumne, sigui quina sigui la seva dificultat, a avançar en els aprenentatges escolars. Més que en el nivell exacte dels coneixements, l’alumne queda admès en aquesta classe en funció de la capacitat evolutiva.
De tota manera és necessari que el procés de lectura estigui al menys en curs d’adquisició i que les capacitats lògiques i operants siguin suficientment localitzables. Els alumnes han de poder manifestar possibilitats cognitives encara que apareixien en moments limitats.
Els alumnes estan al menys dos anys escolars en la classe.
Tenen entre 11 i 14 anys.
Els tallers d’expressió es fan durant el temps escolar. 
TALLER DE TITELLES 1999-2000 
L’activitat es fa tots els dijous desprès de dinar durant 1h. 30’. La classe es divideix en dos grups: A i B. Tenim 11 alumnes. Els hem dividit en 4 i 4. Hi ha 3 que no participen. L’equip pedagògic es reuneix sol i també amb l’equip de cuidadors.
La divisió dels alumnes es fa en funció de la intensitat dels desordres patològics, del patiment psíquic, i de les possibilitats cognitives, per aconseguir grups homogenis.
L’equip està format per un ergoterapeuta-titellaire, un psicòleg i una persona en pràctiques de psicologia.  L’espai de treballés una sala amb aigua, amb presa de corrent i un armari.
En la primera sessió es fan les presentacions. Es fa dibuixar ( reproduir 2 figures geomètriques i un gat d’esquenes, i desprès un dibuix) per situar a l’alumne en el pla estructural i psicomotor, per valorar cada alumnea propòsit del respecte de les consignes i de les seves aptituds cognitives, per permetre a l’alumne escollir el nom del seu futur titella i per elaborar una primera representació amb ella.
Les sessions següents (construcció i manipulació):
  1. La construcció: permet al nen la transformació i la manipulació de la matèria fora de tot projecte conscient. Les experiències fetes amb els materials reenvien experiències psíquiques de manipulació: poder destruir i reparar segons el propi desig.
L’expressió de la seva pròpia creativitat li permet projectar-ne i sol·licitar afectes personals, tendint sovint a desencadenar processos d’identificació.
Li permet una revalorització i una millor autoestima.
Al crear i imaginar el titella i centrant-ne en la representació del cos, el nen s’ha d’interrogar sobre el seu propi cos, i traspassar les seves angoixes lligades al seu esquema corporal per l’absència de límits.
  1. La representació: permet expressió verbal, elaborar històries a partir dels titelles, participació en la representació, intercanvis interindividuals i expressió gestual. Aquesta etapa s’articula al voltant de dos conceptes generadors d’inversions personals:
  • La noció d’intra-psiquisme està lligada a l’elaboració psíquica i als processos d’identificació. El nen s’apropia del titella deixant-li la seva veu i els seus afectes. Aquest objecte ve a ser un intermediari capital que permet sondejar el patiment i l’estat psíquic de l’alumne.
  • La noció d’intersubjectivitat il·lustra la trobada amb els altres. En el quadre de les relacions interpersonals, el titella encarna un objecte intermediari entre ell i els altres. La creació d’aquesta estructura de mediació permet la disminució d’una eventual angoixa lligada a la relació amb l’altre. Aquest joc teatral permet l’elaboració d’un lloc de trobada dels afectes individuals i de grup.
Hem escollit la tècnica de la marota. Els procediments per construir són: cosir, enganxar o grapar. El cap està fet amb una bola de “porespan”recoberta de pasta per modelar que s’endureix amb l’aire.

(12) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 28 – 2000


4. Experiència de treball ajuntant un grup d’alumnes del sector escolar i un grup de nens inadaptats (13)
M.Georges Arnaud. Paris.1980

Tenim quatre nens de cada sector. (sector escolar ordinari, sector hospital de dia). L’equip pedagògic està format per dos titellaires i dos psicòlogues.
Fem 21 sessions de treball, que permeten als nens una aproximació al titella i a les seves possibilitats d’expressió, tant en les realitzacions personals com en les col·lectives.
La progressió del treball està en funció de cada nen i del grup.
Les dues primeres sessions serveixen per presentar-se els nens i els adults.
També es presenten tots el tipus de tècniques titellaires, amb possibilitat de tocar, jugar...Aleshores escullen el tipus de titella que volen fer.
La tercera sessió es talla i es fa un collage sobre cartó del titella que volen realitzar. A partir d’aquí construeixen. Les sessions consten de construcció del propi titella, manipulació de titelles deixats pels titellaires i creació de la història a representar. (dos, tres nensi desprès tot el grup).
Busquem a través del comportament del nen l’ impacte del titella en la fabricació, en la producció verbal, en el joc dramàtic i en el grup.
Dels nens no sabíem res, solament si estaven en l’escola ordinària o en l’hospital de dia

(13) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 8 – 1980

 
5. Stage Marionnette therapeutique I.N.E.P. –MARLY LE ROI- (14)
Odette Boone. 1979.
Els nens que tenim tenen un retard mental, és a dir, no realitzen normalment activitats intel·lectuals que els hi son proposades.
Sovint es bloquegen quan descobreixen que l’home, que el món exterior són importants, i ells tenen que comunicar-se o evolucionar.
Les causes psicoafectives que tenen bloquejades son imprecises per donar una línia de conducte sigui psicoterapèutica, sigui psicopedagògica.
Davant aquesta fragilitat i aquestes incertituds, tot això ens ha donat la força per trobar una expressió lliure tenint com a finalitat ajudar al nen deficient mental a descobrir o a retrobar el dinamisme nidat en algun lloc del fons de si mateix.
L’expressió lliure mira de fer-lo sortir de l’aparença exterior de debilitat, d’ inèrcia, de passivitat que presenta sobretot a classe i que representa una petita mort d’ ell mateix.
La tècnica del titella és interessant ja que el nen s’identifica amb el seu titella, i no està retingut per una timidesa paralitzadora, per les seves inhibicions, els seus bloquejos.
El titella pot permetre dir el que no diria d’una altra manera. El que viu en el seu interior, el que es belluga pren un sentit comprensible i comunicable.
La seva veu, les seves gesticulacions, els seus sentiments, els hi dona al titella espontàniament.
El deficient mental xoca amb enormes dificultats en les seves activitats creadores.
Els seus grafismes són sovint pobres i sovint no arriba a explicar el que ha volgut dibuixar. La confecció d’objectes a partir de materials terra, pasta de fusta, és quasi sempre sense forma, ja que no ha adquirit els coneixements suficients de tècniques per saber fer servir-los i transformar-los.
Crear, és projectar amb ajuda de símbols a l’exterior, una part d’ ell mateix, les emocions i sentiments i saber-los comunicar als altres per poder compartir-los.
El creador obté plaer, ja que ha pogut “construir-se”.
El nen que inventa una història, se sent viu, es crea i es recrea a si mateix.
La meitat dels nostres nens no tenen cap relació amb els seus pares, excepte una visita cada mes.
Se’ls hi ajunten sentiments d’agressivitat inconscients lligats a la separació. La història és sovint relacionada directament amb el pare, la mare, objecte estimat i separat del nen. La creació fa una crida als símbols.
El nen amb retard mental està descrit com que no pot fer una crida als símbols.
Les nostres sessions mostren que aquests nens tenen un accés a un pensament pre-simbòlic que intercanviat amb els educadors els hi farà descobrir poc a poc una simbolització.

(14) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 6 – 1979
 

6. Experiéncia psicomotriu amb nens amb patologies: Orgàniques o neurilògiques, transtorns de personalitat, desordres psiquiàtrics, psicosis i desordres del caràcter amb retard global (a nivell de llenguatge, motriu, inestabilitat, pertorbacions afectives) (15)
Institut Médico-Pédagogique (I.M.P.) de Maíz. França.
LA MARIONNETTE STRUCTURANT SPATIAL
Pierrette Salvage 1988

Fa cinc anys que s’està fent aquesta experiència psicomotriu amb titelles.
Els materials de construcció dels titelles són de reciclatge (ampolles, caixes, botons, mocadors...)
La manipulació del titella implica un ajust a la mecànica corporal. És necessari que la postura del nen sigui correcta i controlada. Això es diu to de fons.
Una altra noció important és ajustar el to de fons per permetre a la mecànica corporal funcionar amb el màxim d’eficàcia i amb el mínim esforç.
El titella posa en joc tot l’equilibri corporal per les direccions que imprimeix en el cos, sobretot en els braços, que són la seva prolongació.
L’equilibri estàtic és necessari, per restablir el desequilibri que genera la manipulació del titella, al nivell de la meitat superior del cos.
El titella viu en la prolongació del cos, es troba dons en l’eix del cos del nen que la manipula. Agafarà diverses posicions, de peu, de genolls, inclinat... que necessita posar en joc els muscles estabilitzadors diversos.
El cos és el receptacle de nombroses sensacions, que permeten al subjecte estar constantment informat, a la vegada del seu espai interior i del seu espai exterior.
Es desenvolupa la sensorialitat i la sensibilitat ja que el nen podrà prendre consciencia de l’espai en el que es mou.
Desenvolupar la seva sensibilitat permet al cos situar-se correctament en l’espai, en relació a l’objecte i als altres.
L’objecte, en aquest cas el titella, és el suport i l’ intermediari indispensable en la reeducació psicomotriu, la sensibilitat permet entrar en contacte amb ell.
El titella posa en joc la descoberta de la sensibilitat interna (visceral, circulatòria i respiratòria).
La construcció del titella desenvolupa la presa de consciencia del seu esquema corporal. El nen s’enfronta a la fabricació d’un objecte que representa una persona humana.
Al llarg de la seva construcció, el nen traspassa inconscientment la imatge del seu propi cos, i la descobreix materialitzada en forma de titella.
El temps de construcció on es confronten els imperatius de la realitat i la imaginació del nen, és primordial.
Aquest temps permet la manipulació dels materials. Podem veure l’habilitat manual de cada nen i permet el farciment afectiu del titella, que esdevé “la creació del nen”.

(15) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 20 – 1988

No hay comentarios:

Publicar un comentario