domingo, 11 de diciembre de 2011

El llop ferotge i el valent caçador

EL LLOP FEROTGE I EL VALENT CAÇADOR

d’Ana Maria Machado

PER TREBALLAR LA POR

Hi havia una vegada un nen que vivia en una cabana en el bosc, amb el seu pare, que era caçador, i la seva mare, que feia de tot: cuinava, rentava, planxava, feia la neteja, cosia, s’avorria i sospirava.
I hi havia una vegada també, un llobató que vivia en una cova d’aquell mateix bosc, amb tota la seva família, dons als llops els hi agrada viure en comunitat, és a dir, en ramat.
El nen jugava amb d’altres nens que apareixien per allà: els fills del llenyataire, la fila de la bugadera, el nét del venedor ambulant, una nena que a vegades es perdia en el bosc recollint gerds...
El petit llop jugava amb altres llobatons semblants a ell, germans i cosins, alguns de la mateixa llopada, altres més grans, altres més petits. Es divertien amb jocs de rodar pel terra, rebolcar-se per tots costats...
A vegades, per la nit, el pare o la mare explicava contes al nen a la llar de foc. I aquestes històries sempre tenien a veure amb el llop ferotge. Podia parlar de porquets, de la Caputxeta Vermella i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un llop ferotge que grunyia, esbufegava, s’enfadava, derrocava cases, i tenia uns ulls tant grans i també una boca tant gran que solament buscava menjar-se els nens.
A vegades, també per la nit, a la cova, el petit llop li costava adormir-se i es quedava escoltant els contes que els llops més vells s’explicaven els uns als altres. I aquests contes sempre tenien un caçador dolent. Podien parlar de rierols nets, de camps immensos i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un caçador que posava trampes, els disparavai arrencava la pell dels llops que havia matat.

Quan el nen va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
I la seva mare sempre responia:
-Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun llop per allà.
Quan el llobató va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun caçador per allà.
I ells no anaven molt lluny.
Però com vivien en el mateix bosc i estaven creixent, les seves passes eren cada vegada més llargues i s’apropaven cada vegada més.
Fins que un dia...
Un dia, el nen estava distret, una mica allunyat de casa, i va trepitjar una branca seca que va cruixir.
Aleshores, el llobató, que també estava per allà, distret i una mica allunyat de casa, va sentir el cruixit, es va emportar un ensurt i va grunyir. I, en aquest moment, els dos es van girar i es van mirar.
De sobte. Cara a cara.
Cada un va posar una de les cares més rares que algú pugui posar: cara de por, de molta por, de veritable pànic. I les cares de pànic eren tant paoroses que el llobató se’n va anar corrents en una direcció i el nen va agafar, també corrents, la contraria.
A l’arribar a casa seva, el nen va explicar:
-M’he trobat un llop al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
A l’arribar a la cova, el llobató va explicar:
-M’he trobat un caçador al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
Qui els escoltaven no es van creure molt el que deien. Però el més important es que els dos si que s’ho creien.
O això semblava. Perquè, des d’aquell dia, quan vol anar al bosc, el nen posa les mans a les butxaques i surt xiulant: “quien teme al lobo feroz...”
I el llobató quan vol quedar-se despert per la nit, estira molt el musell cap a la lluna i udola:
“se’n va anar, va fugir, vaig ser jo...”

No hay comentarios:

Publicar un comentario