domingo, 2 de septiembre de 2007

Conclusions

Els titelles som especials. 
Conclusions

“La particularitat comú als titelles consisteix en exigir la paradoxa següent: un objecte que al mateix temps és i no és. Està clar que el que veig és un llop, però no és veritablement un llop, perquè veig clarament que es tracta de paper maché i tela. Aquesta paradoxa s’ha de respectar i mantenir sempre. Saber suportar una paradoxa sense voler-la resoldre a tota costa és la base de la intel·ligència humana; és el que fa possible el símbol, la metàfora, la hipòtesi...” (Mariano Dolci)
Tal com m’havia proposat al començament, aquesta llicència m’ha servit per estructurar els coneixements previs i els adquirits sobre els titelles i la seva funció terapèutica. Gràcies a la revisió de fonts documentals existents i a la recopilació dels més adients pel treball he pogut elaborar estratègies i recursos didàctics per els mestres.
Per fi es disposa d’un document en català que tracta sobre aquest tema i que pot servir com a base per continuar la recerca. Espero més endavant poder traduir aquest text al castellà.
Sóc conscient de que això és un començament, pretén ser el primer esglaó d’una llarga escala que no sabem a on ens portarà i que convida a pujar a tots els educadors i mestres que creuen en les propietats educatives dels titelles i la seva aplicació a l’escola.
En aquest estudi he pogut ratificar que actualment a Catalunya i a la resta de l’ Estat Espanyol, no existeix pràcticament cap escrit sobre les aplicacions terapèutiques dels titelles. Portem un greu endarreriment en comparació d’altres països europeus sobre aquest tema.Tot i així he pogut verificar que la majoria de professionals de l’educació del nostre país estan molt interessats en aquests exercicis, però la manca de recursos (teòrics, pràctics i personals) fa renunciar a la realització de programacions continuades per reforçar els aprenentatges dels seus alumnes amb els titelles.
A l’estranger tenen força documentació i disposen d’associacions formals i actives que organitzen trobades per a professionals amb la finalitat de posar en comú les seves experiències i formar als educadors.
Si parlem de procediments he comprovat que és bàsic definir l’adequació de les tècniques en referència els trastorns.Per treballar els aprenentatges cada discapacitat té una tècnica que li és més favorable.
Alguns nens amb NEE poden preferir d’una forma natural i espontània la tècnica titellaire que millor els hi va per la seva discapacitat, però de vegades els mestres han d’escollir la tècnica perquè els alumnes no estan en condicions de triar.
Per exemple, els sords agafen espontàniament el titella de fil. Aquest disposa del cos sencer, la expressió és total i no és solament una marioneta que parla. De fet la boca dels titelles interessa molt poc als sords, més aviat és l’ expressió. Pot ser que sigui per això, aquest interès en el titella de fil.
Hi ha titelles a vista que son manipulades amb un pal al cap i un altra sobre el braç. Coordinen bé els moviments, perquè poden fer inclinar el cap, el cos, pujar el braç, caminar…Son importants per un nen que no conegui bé el seu cos. Pot aportar moltes coses en psicomotricitat.
És important descobrir si una tècnica titellaire és millor que una altra pels nens amb handicaps i quines conseqüències té el fet de canviar de tècnica sobre l’expressió general.
Per tant és indispensable que l’educador conegui els diferents tipus de manipulació de titelles. Com també és imprescindible que tingui notícia dels problemes que puguin haver en el seu entorn (pares, família, companys de classe…), per poder realitzar les activitats amb eficàcia.
Per altra banda hi ha una sèrie de preguntes clau i molt interessants que preocupen a l’educador que treballa amb titelles i que cada professional ha d’anar contestant amb la seva pròpia experiència. Segons la documentació consultada tenim diferents respostes. 
  • Titelles fets o titelles per construir? 
La qüestió no està resolta, alguns prefereixen una cosa o l’altre per raons tècniques, pràctiques o materials. Cada mètode té les seves avantatges i els seu inconvenients. Construir permet una millor projecció d’un mateix, però hi ha llocs i moments en el que és impossible realitzar la construcció.
  • Es necessari deixar que els alumnes escullin lliurement el tipus de titella en la seva fabricació? 
Depenen dels objectius marcats en les sessions pot ser afavoridor o contraproduent.
  • És necessari en la fabricació orientar-los pas per pas? 
Tècnicament el terapeuta o mestre ha d’ajudar a la construcció del titella, però en cap cas en la part artística. És important que l’educador es fixi uns objectius en quan a la construcció. Vol deixar al nen o pacient lliure per crear el seu personatge ? o per contra, Vol guiar-lo perquè l’interessa que descobreixi, per exemple, les parts del cos?. Tota participació està en funció de la finalitat de l’activitat.
  • És necessari crear grups homogenis d’alumnes? 
Si l’activitat i el nombre o característiques dels participants ho permet pot facilitar l’execució de la sessió. Però si el que es pretén és la integració de tots els alumnes en el grup és interessant fer grups heterogenis.
  • El mestre ha de participar en la fabricació mentre els alumnes també fan el seu propi titella? 
De vegades es interessant que el docent participi paral·lelament en l’activitat que realitza amb l’alumne, ja que pot anar comentant les dificultats per resoldre-les en temps real i es més fàcil guiar-lo, dons una imatge val més que cent paraules. Però hi ha moments que és més important l’observació per poder reconduir si cal, les sessions cap els objectius pronunciats.
  • El mestre ha de intervenir activament en l’escenificació de l’activitat? 
Per donar confiança a l’alumne en certs moments és bo que el mestre participi, però de vegades la seva implicació emocional pot perjudicar la teràpia.
  • Davant o darrera del teatrí? 
El castellet pot ser un mecanisme de defensa del pacient i del terapeuta, però alhora també en algunes circumstàncies esdevé un handicap per l’evolució de la teràpia. Els professionals han d’observar les variables que convergeixen en la persona subjecte de la teràpia (discapacitat, estat actual de la persona, objectiu de la sessió...) i decidir la utilització o no del castelletsegons els coneixements tècnics i la intuïció del moment.
Cap docent disposa d’una única resposta. Cada situació demana fer una acció o una altra depenent de la circumstància, dels objectius i del bon criteri del professional.
La majoria està d’acord en que és bo constituir un equip pluridisciplinari, on hi hagi professionals que no cal que siguin educadors però que dominin l’art del titella, perquè puguin aportar tot el que els hi falta als mestres.
La base de tota intervenció terapèutica amb titelles és senzillament la creació d’un protocol obert i subjecte a qualsevol canvi. L’educador o terapeuta ha d’anar adaptant la sessió en funció del pacient o alumne, del seu estat interior i de les circumstàncies que l’envolten en aquell moment.
Un altra opinió generalitzada es que una activitat amb titelles ha de tenir una dimensió temporal, no pot durar indefinidament.
El titella és un suport terapèutic interessant que uneix “el deixar-se anar” (la improvisació)amb l’expressió continguda en un marc adequat. Permet jugar amb registres simultanis del verbal i del no verbal, amb paraules i mímica a la vegada, en relació l’un de l’altre.
Aquesta figura a la qual se li dona vida, és un objecte exterior que prolonga el cos i facilita la comunicació, crea una atmosfera de seguretat, posseeix un fort poder de motivació i per això s’utilitza com a suport terapèutic.
Els protagonistes obligatoris en un treball amb titelles són: un objecte, un manipulador i un espectador.
Una qüestió que surt sovint en aquest treball és la figura del “doble”. El paper del doble és essencial en les manipulacions de titelles: el doble no és mai idèntic, el titella té un cos on els moviments són semblants però no idèntics als del cos propi. Aquí es crea una distància que permetrà una evolució psíquica.
Un altre factor afavoridor en la funció pedagògica, és que els titelles tenen el poder de desencadenar el que avui podem denominar com a “feed-back”, una circumstància molt important en qualsevol tasca d’aprenentatge.
Aquest proper curs 2007-08, coordinaré un grup de treball recolzat per l’ICE de l’ Universitat de Barcelona, per continuar investigant sobre la teoria i la pràctica del valor terapèutic i educatiu dels titelles en les nostres aules. El grup està format per mestres, psicòlegs i estudiants de logopèdia.
La nostra intenció és la de continuar cercant noves formes d’aprenentatges utilitzant els titelles i crear activitats concretes per la seva aplicació.
També volem abordar la part formativa, organitzant conferències i cursos a Catalunya adreçats als professionals de l’ensenyament i de la psicologia, i impartits per educadors, psicòlegs, mestres...d’arreu del món que estan treballant els aprenentatges o fan teràpia amb els titelles.
Des d’aquí us animo a que col·laboreu i ens envieu qualsevol suggeriment o experiències sobre el tema.

No hay comentarios:

Publicar un comentario