dijous, 5 de juliol de 2012

Emocions i titelles, Jornada Internacional a Barcelona


Un article sobre la jornada a la revista digital: www.putxinelli.catEmocions i Titelles, Jornada Internacional a Barcelona


Es va realitzar el dijous 28 de juny de 2012 la III Jornada Internacional d’Educació i Titelles que organitzal’Institut de Ciències de l’Educació (IEC) de la Universitat de Barcelona, sota el comandament de la titellaire i activista cultural Teia Monner, verdadera ànima d’aquestes jornades que es venen celebrant des de fa sis anys. La idea de la trobada és juntar en un sol dia tot un seguit d’experiències exposades per especialistes, ponències que tenen lloc durant el matí, mentre a la tarda hi ha unes sessions pràctiques amb tallers impartits per alguns dels ponents i un espectacle de titelles, aquesta vegada a càrrec del veterà grup Titelles Babi.
Richard Bouchard
Intervenció de Richard Bouchard. Foto Teia Monner.
S’ha de dir que parlar a Barcelona d’Educació i Titelles, una temàtica que en altres latituds també se sol associar a Titelles i Teràpia, és quelcom de nou, malgrat la llarga experiència que els mestres locals tinguin en la utilització dels titelles. Nou sobretot perquè la Jornada preté reflexionar i posar sobre la taula les pràctiques més avançades  d’aquest ús dels titelles, tot buscant una sistematitzaciò i un rigor que només pot venir de l’experiència quan aquesta és contrastada pels anys i pel coneixament acumulat d’intercanvis internacionals sobre la matèria. Existeix, en concret, l’associació “Marionnette et Thérapie” que funciona des de 1978 i que des de llavors no ha cessat de treballar en aquest camp, desenvolupant tot un llenguatge i un corpus teòric  absolutament excepcionals.
Els titellaires professionals sempre han vist aquesta especialitat com un apèndix lateral de la professió. Però  quan t’acostes a la seva realitat i entres en les exposicions i els debats que s’hi generen, un s’adona de com les seves pràctiques es mouen pels espais més íntims del Teatre de Marionetes, és a dir, allà on es parla de les temàtiques del Doble, de les Dualitats i dels mecanismes de projecció que són sempre qualsevol animació d’un objecte o d’un titella.  Unes temàtiques que a més es plantejen i s’experimenten des dels nuclis psicològics més profunds  de la persona. És a dir, en contacte íntim amb l’essencialitat perceptiva de la psique humana, lluny de les teoritzacions esteticistes i purament acadèmiques. La pràctica i l’experiència són els pinyols d’aquesta activitat que a més va adreçada a futurs practicants, com són els mestres o els psicòlegs. Haig de confessar que vaig quedar impressionat pels relats de la majoria dels ponents, sorprès de com estaven tocant les essències de la nostra professió, traslladant els fenòmens projectius i desdoblatoris, bàsics del teatre de titelles, a la pràctica docent i terapèutica.
Va obrir la Jornada un parlament de la titellaire i especialista en totes aquestes qüestions, ànima de l’Encontre, Teia Moner, qui s’encarregà de presentar la temàtica general de la trobada, Emocions i Titelles, així com les diverses ponències que es farien al matí i les activitats programades a la tarda.
Èlia López-Cassà, mestre, psicopedagoga i doctora en Ciències de l’Educació i membre del Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP), de la Universitat de Barcelona (UB), va ser l’encarregada de situar la temàtica Titelles i Emocions des d’una perspectiva teòrica i alhora pràctica. Després de definir el que és una emoció, va anar desgranant els seus diferents tipus per poder-nos situar en aquesta complexitat interior tan rica de matisos i de contrastos. Els educadors i pedagogs cerquen sobretot una gestió equilibrada de les emocions, donada la gran dificultat que hi ha en gestionar-les, especialment les més negatives i les que solen amagar-se o simplement projectar-se als demés, recurs que explica el noranta-nou per cent dels conflictes socials i de convivència entre les persones. En aquest sentit, l’eficàcia dels titelles radica en la seva capacitat de ser objectes de projecció de les nostres emocions més difícils de manifestar, aquestes que solem projectar d’una manera inconscient en els demés, convertint-los en els nostres enemics o en verdaders diables. Els titelles accepten aquestes projeccions inconscients i d’aquesta manera acaben sortint a la consciència. Són, d’alguna manera, uns miralls que posem dins nostre i que reflexen els racons més foscos i amagats de la psique. Com es pot veure, d’una utilitat indiscutible.
Va parlar a continuació Richard Bouchard, Director General del ÉNAM (École Nationale d’Apprentissage par la Marionnette), del Canadà, una institució puntera i alhora única dedicada a les persones psicològicament no aptes pel treball i per això excloses de la societat. La singularitat de l’escola és que centra la seva pràctica en el Teatre de Marionetes, amb un rigor i una serietat en el seu ús realment excepcionals. Va explicar Richard Brouchard la història de la institució, com van començar amb mitjans totalment precaris l’any 1990 fins a esdevenir el centre internacionalment reconegut que és ara. Com ens va explicar el ponent, l’ÉNAM utilitza la marioneta per trencar l’aïllament de les persones que pateixen greus problemes de salut mental i ajudar-les així a canalitzar el fluix d’emocions que viuen a diari. Un treball bàsicament d’equip que s’acompanya amb el seguiment individualitzat i que ha conseguit ja resultats extraordinaris.
Gilbert Meyer
Intervenció de Gilbert Meyer. Foto Teia Monner.
Ens va explicar el ponent que un estudi econòmic dels resultats aconseguits es tradueix en un estalvi per part de les institucions d’uns noranta mil euros per pacient a l’any, quantitat que, si es multiplica pel nombre de pacients, supera el cost de manteniment de l’ÉNAM en el seu conjunt, Els assistents vam poder veure alguns videos de representacions fetes per pacients, on es podia veure com la disfressa i el titella els servia per exterioritzar unes emocions que altrament quedaven reprimides.
Molt interessant va ser també la ponència de Gilbert Meyer, un veterà titellaire d’Strasbourg, França, de lacompanyia Tohu Bohu Théâtre, que des de fa anys alterna les seves activitats en el món de l’espectacle amb una feina d’assistència social i psicològica a través de les marionetes (s’ha de tenir en compte que Gilbert, abans de ser titellaire, era infermer de malalts mentals). Concretament, ens va explicar les seves experiències a l’Àfrica, quan fa un any va treballar amb un grup de nens afectats pel virus de la SIDA al Txad. Les explicacions dels seus exercicis i de les diverses pràctiques efectuades va impressionar als presents, tot mostrant-nos les enormes possibilitats que tenen els titelles per a integrar als nens amb problemes importants de salut i d’exclusió social.
Segons Gilbert Meyer, treballar amb marionetes permet estructurar el caos de les emocions i alhora ampliar la paleta perceptiva de les mateixes, “tot declinant els seus colors fonamentals” o, dit en altres paraules, redescubrir els cinc sentits. Va explicar el costum molt extès al Congo de l’ús que es fa de les màscares petites, que serveixen per encarnar els problemes de la gent. Així, quan un nen o un adult té un problema greu, la comunitat es reuneix i construeix una màscara adaptada al problema plantejat. D’aquesta manera, l’afectat s’allibera del problema, del qual se n’ocupa a partir d’aquell moment la màscara. Una ingenuïtat molt operativa, com ha pogut comprovar Gilbert Meyer mantes vegtades. També va parlar de com la marioneta és una mena de mirall que ens permet entrar dins de nosaltres, veure allò que passa al nostre interior, i observar els afectes (sentiments i emocions). De fet, tots els procesos terapèutics que usen la marioneta no busquen altra cosa que el pacient prengui contacte amb ell mateix. Igualment, el fet de construir una marioneta obliga a l’executant a desdoblar-se en allò que està fent, posant-hi una determinada emoció. Un fenomen, per tant, encarnatori que ens allibera de l’esquematisme abstracte en el que la nostra societat sembla voler-nos conduir. Això explica que fins i tot la Mort pugui representar-se amb un titella, i que Punch l’acabi estomacant.
Taller Gilbert Meyer
Moment del taller impartit per Gilbert Meyer. Foto Teia Monner.
Gilbert Meyer ens parlà al final de la seva intervenció d’uns projectes de contes explicats mitjançant objectes visuals, inspirats en l’art japonès, i que consisteixen en unes tabletes dibuixades a la manera popular d’algunes regions africanes.
Va prendre la paraula Teresa Forcada, una mestre que va treballar des del 2005 fins el 2009 amb un grup d’acollida el tema del Dol Migratori, a una escola del Prat del Llobregat. Titulat l’espai de treball “Aula i Vida”, Teresa Forcada ens va encisar a tots explicant-nos amb una concisió extrema i un relat tan transparent com honest, la seva experiència amb un grup de joves que procedien de països diferents i que vivien el “dol” d’haver deixar família, amics i un entorn social complex i afectiu. El treball es va focalitzar en les marionetes, per a la qual cosa van comptar amb l’ajuda d’un titellaire professional procedent de Colòmbia. Una experiència d’una profunda humanitat que va desvelar la singularitat, el rigor i l’eficàcia d’un treball fet des del cap i des de les emocions.
Taller Richard Bouchard
Moment del taller impartit per Richard Bouchard. Foto Teia Monner.
A continuació, Jonathan Sánchez ens va presentar una teatral i amena ponència sobre la por, que ell va titular: “Tothom té por. I què?”. Professor de l’escola Palau de Palau de Plegamans, Jonathan Sánchez va desgranar tots els elements de la por, explicant com aquesta treballa i acaba provocant tres tipus de resposta: la Fugida, l’Enfrontament i la Paràlisi. Ens exposà la seva experiència amb els alumnes de l’escola, i com els titelles permeten encarnar les pors i ajuden així a poder-les objectivar i, per tant, a relativitzar-les.
Montserrat Capdevila i Teia Monner ens van explicar la seva experiència en els tallers amb titelles que duen a terme a l’escola on treballen, amb imatges i alguns videos que van ser molt rev elatius i aclaridors.Va ser molt interessant constatar com gràcies als titelles, un grup de nens difícils i sense cap empatia entre ells, va modificar el seu comportament per acabar escenificant una posta en escena final del tot entrenyable i amb un esperit de convivència notable.
I, per acabar, i quasi a córre-cuita, a causa d’haver-nos passat de l’horari previst, Ruth Revaliente i Marta Torrico ens van exposar la seva particular experiència en els seus taller de titelles, també d’un gran interès, amb imatges i fotografies de les pràctiques amb els seus alumnes.
Titelles Babi
Actuació del grup Titelles Babi. Foto Teia Monner.
Es pot dir que els resultats de la intensa jornada van ser extraordinaris. La nombrosa assistència -potser una cincuantena de persones- va poder gaudir d’un seguit de ponències, pràctiques i experiències fetes en contextes tots ells molt diferents entre si: un matí teòric que es va completar amb la pràctica dels tallers (a càrrec de Gilbert Meyer i Richard Bouchard), i l’espectacle a la tarda (a càrrec del grup Titelles Babi). Una Jornada excitant, realment llamineres i feconda en idees i coneixements. Esperem ja amb ganes la propera cita d’aquí a dos anys.
Totes les ponències de la Jornada es podran trobar en breu al blog de la Teia Monner:
http://titellesieducacio.blogspot.com.es/
Adjuntem unes fotografies que ens ha enviat Glòria Roig i Giménez sobre la Jornada. Els titelles que apareixen al final i que s’han utilitzat per la imatge rotativa de la portada, són de la psicòloga Alba Juanola:
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
avatar

Por 

Toni Rumbau és titellaire i escriptor, fundador de la històrica companyia La Fanfarra de Barcelona (1976), del Teatre Malic (1984-2002) i del Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions (1993).

dilluns, 2 de juliol de 2012

Presentació Jornada 2012


III Jornada Internacional Educació i Titelles 2012
Presentació de la jornada


Estic molt emocionada de tornar a trobar-nos per aprendre, per ensenyar i  per  compartir, tot el que faci falta sobre la utilització dels titelles en educació i en teràpia.

Aquest any el tema central són les emocions. En un món tant complex i de vegades tant insensible que fins i tot fa mal, ens cal aprendre a gestionar les nostres emocions d’una manera intel·ligent i ajudar a les persones que ho necessitin a fer-ho. Simplificant, això implica dos objectius essencials: ser feliços, i fer feliços a les persones que ens envolten.
Un excel·lent recurs que ens pot ajudar a aconseguir-ho són els titelles.

Els titelles intervenen decisivament com a mediadors de les emocions i com a comunicadors naturals. La connexió directa amb l’usuari explica la seva eficàcia en educació emocional.

El seu paper comunicatiu com a emissor, receptor i canalitzador, el converteix en un element capaç d’expressar les emocions. 

Es pot fer servir com a objecte mediador per a regular les pròpies emocions i comprendre les dels altres. Al ser un instrument expressiu que està privat d’amenaces, permet una manifestació més lliure d’aquestes.

El vincle íntim amb el titella com a prolongació del propi individu, fomenta en el nen o adult un sentiment de confiança, gràcies a ell podem acostar-nos o apartar-nos dels estímuls que generen emocions negatives o positives sense cap perill del propi jo.

També els titelles ens ajuden a comprendre perquè es poden experimentar emocions oposades entre sí davant d’una mateixa situació i reflexionar sobre aquest fet.

Tot i que el treball amb els titelles sempre és un moment de joc i diversió, no ens podem oblidar que sobretot és un espai d’aprenentatge i el que és més important d’auto aprenentatge. 

Tampoc podem deixar de costat les emocions que ens desperten com a espectadors  els espectacles de titelles.

I per acabar dir-vos que sigueu feliços en aquesta jornada, nosaltres  amb molta il·lusió ho hem posat tot al vostre abast per procurar-ho !!

Teia Moner

Titelles i emocions. Èlia López

III Jornada Internacional Educació i titelles
Preambul a càrrec d'Èlia López Cassà

Titelles i emocions



    
   













Conferència Richard Bouchard.

III Jornada Internacional Educació i titelles
Conferència Richard Bouchard. Quèbec.

Quant les emocions i els titelles afavoreixen la recuperació.

Bon dia a tots,
En primer lloc, vull donar les gràcies a Teia Moner per invitar-me a assistir a la III Jornada Internacional d’Educació i Titelles. Espero que les meves paraules us interessin i us inspirin en el vostre treball. He d'assenyalar, però, que em sento molt humil pel que fa al treball artístic dels artistes espanyols i catalans. Per mi són una gran font d'inspiració.
Espero que la meva conferència us ajudi a comprendre millor per què i com "l'emoció i els titelles" poden permetre la recuperació d'una persona que participa en la integració social de ENAM.




Començaré per presentar-me i resumir la meva vida...
Vaig començar com molta gent fent teatre amateur, a l'escola polivalent, l'any 1973. Era un adolescent.
Vaig fer el meu primer titella l’any 1978.
En aquell moment, vaig integrar dues titelles en un espectacle amb una altre persona, "Talaboumdié". Després vaig fer algunes investigacions per construir marionetes amb una estructura de filferro. Potser coneixereu el Sr Boudrias, el vaig construir l’any 1981, té l'edat del meu fill Samuel. Boudrias encara està actiu. I així va ser com tot vaig començar amb els titelles.
Em vaig convertir en un titellaire ràpidament després d'això. L’any 80-83, vaig participar en la creació de tres espectacles de titelles amb els estudiants de la Universitat de Québec a Chicoutimi:  La celebració el 1980, La Bella i la Bèstia 1981, ¡Ja! Si jo fos un monstre ...
Jo era un membre fundador de la Companyia de Titelles "Nous, les petits monstres" el 1981. La companyia es va convertir en 1883 el "Centre Popular de la marioneta de la regió de Saguenay " Vaig ser director d'aquesta companyia fins el 1990. L’any 1990, vaig ajudar a crear l’ ENAM. (L'Escola Nacional d'Educació del Teatre de Titelles). Vaig assumir el càrrec de director general i artístic fins a l’actualitat.




El mar embruixat. 1981
Amb teràpia i titelles l’any 1981 vaig viure una experiència molt rica en el desenvolupament i la creació d'una activitat extracurricular durant 20 setmanes amb un grup de 23 joves. Dos terços d'aquest grup estaven molt mal considerats, per problemes a l'escola primària de Sant Feliu-d'Otis, situat a les afores del poble.
El projecte va tenir un gran impacte en aquesta zona rural. Us explico aquest projecte perquè es tracta de la meva primera intervenció i probablement el que més s'acosta al que fem avui a l’ ENAM. Va ser una experiència d'aprenentatge increïble per a mi i per als joves. En aquell moment, em vaig adonar que els titelles eren propícies per a la resolució de problemes en un context social. Va ser difícil per a aquests nens. Hi havia l'efecte camaleó. Els joves es trobaven en zones rurals, jutjats i etiquetats. Un exemple. El mar embruixat va ser una història creada des de zero pels joves. El Rei de les aigües, va ser interpretat per un jove que havia repetit en la primària, el tercer, el quart i el cinquè. Tenia 14 anys i encara estava a l'escola primària. El paper que havia triat era el més gran amb més de 100 rèpliques. Ho va fer per fer-ho i se'n va anar al final del projecte. Llavors va tenir una altra visió de la seva vida i de la vida del seu pare que tenia problemes amb l’alcohol. Un psicòleg va fer el seguiment i el va ajudar a tenir èxit a l'escola.
He donat tallers a les escoles per un període de 20 anys.
Vaig fer una estada de tres mesos en el teatre d'ombres l'any 1982 a l'Institut Internacional de la Marioneta a Charleville-Mezieres, a França. Vaig fer un altre curs d’escenografia el 1989 amb Peter Matasek Teatre Drak, Txecoslovàquia.
També el 1982, em vaig adonar-me’n de l'existència del simposi "Marioneta i Teràpia" al Festival Mondial de Charleville-Mezieres, a França.
L’ENAM es va crear el 1990 per treballar amb aquest enfocament.
No obstant això, en la dècada de 1990, em vaig trobar en l'ambivalència. Jo no sabia quin paper hauria de jugar un titellaire en la "teràpia". No com educador, sinó quin paper realment ha de desenvolupar el titellaire en una institució psiquiàtrica? Donar consells de com crear titelles, personatges i posar a aquests personatges en les històries?
A poc a poc he anat entenent. De fet, la nostra tasca no consisteix a fer el que fan els psiquiatres no, el pacient ja està rebent aquest servei. Nosaltres no fem el que els psicòlegs, fem el contrari. Oferim per la salut mental un servei que utilitza un mitjà, "el titella" per promoure la recuperació i la integració social de les persones amb problemes de salut mental i amb severes limitacions per a l'ocupació.
El món del teatre de titelles es converteix en un lloc de desenvolupament creatiu i experimentació molt ric en termes d'aprenentatge per als participants. La intensitat viscuda en aquest programa, el quadre professional i estable, les emocions riques generades pels descobriments de  l'èxit cultural, social i, tots aquests factors, estimulen i ajuden a la persona a tenir una major autonomia i recuperació.
El meu bagatge autodidacta em va fer entendre ràpidament el paper de l'emoció en el teatre i en el nostre programa d'intervenció en la salut mental.

Les emocions i els titelles

Partim de la premissa que som éssers amb emocions i les emocions ens poden construir o destruir.
Ara anem a fer una ullada al programa de l’ ENAM. És important entendre el context d'aquest programa per obtenir una millor visió de la nostra pràctica i com funciona aquest servei.

Presentació ENAM

Presentació de la ENAM. Síntesi d'Eva Lamoureux (Investigadora Cultural de la Universitat de mediació de Quebec a Montreal) i Marcelle Dubé (Investigador Social de la Universitat de Treball de Québec a Chicoutimi)

En l'actualitat, es dur a terme una investigació i avaluació del programa de l’ ENAM amb els investigadors d'aquesta universitat i de la UQAM.
Vaig decidir agafar aquesta presentació per fer la síntesi de ENAM.
ENAM és una organització sense ànim de lucre ubicada a Chicoutimi. La seva missió és promoure el teatre de titelles com un mitjà de comunicació per a la integració social, el benestar i l'educació. Aquesta organització treballa amb  participants que tenen problemes de salut mental, discapacitats físiques o intel · lectuals. Funciona amb un paquet de finançament que implica múltiples aportacions. Utilitza una estratègia original en la intervenció i per al qual hi ha poques eines d'avaluació.
Fundada el 1990, L'Escola Nacional d'Educació amb el titella (ENAM) és una comunitat sense ànim de lucre ubicada a la ciutat de Chicoutimi. La seva missió és promoure l'ús dels titelles com un mitjà de comunicació per a la integració social de benestar i l'educació. El titella és vist com una eina de mobilització multidisciplinari, incloent les tècniques relacionades amb les arts visuals, teatre, i narració de contes.
Des d'agost de 2009, l’ENAM té un projecte pilot durant un període de cinc anys, que es realitza en cooperació amb la Direcció Regional d'Ocupació de Quebec. Es diu "titelles per explicar" i  el programa permet una cinquantena de participants per assistir-hi. "És trenca l'aïllament de les persones que pateixen greus problemes de salut mental i se’ls ajuda a canalitzar millor l'àmplia gamma d'emocions que experimenten cada dia. L’ ENAM dirigeix ​​les seves accions per afavorir i desenvolupar la autonomia personal i el poder de la persona. L’ENAM vetlla també per la integració social dels participants amb una varietat de mitjans de comunicació i d'aprenentatge. La gent participa i treballa en la creació del teatre de en totes les etapes (escriure paròdies de les seves experiències, la creació de titelles, gravació de veu, jugar davant un públic, etc.) , cantant en el cor, assistint a diversos esdeveniments culturals, etc.
L'enfocament original i singular, implica l'organització d'associacions molt complexes entre el Departament de Treball i Solidaritat Social, el Centre d'Educació d'Adults-Laure Conan, l'Agència de Salut i Serveis Humans, la ciutat de Saguenay i el Ministeri de Cultura, Comunicacions i Condició de la Dona (Programa 21).
El participants que assisteixen en aquest programa tenen edats compreses entre 18 i 60 (26 dones i 24 homes en 2011/2012). Tenen problemes de salut mental o discapacitats físiques o intel · lectuals. Estan reconeguts pel govern com "no aptes pel treball". L'equip de treball de la ENAM en l'actualitat està format per onze persones, entre elles dos professors i un professional de la junta escolar Rives-du-Saguenay (Laure Conan escola, centre d'educació d'adults).

L'objectiu de la ENAM

Aquesta és una representació gràfica del programa i l'enfocament global de la ENAM. Fem una ullada al programa de col·laboració en la comunitat.



L’organisme utilitza una complexa estratègia de creació/ intervenció que es basa en quatre eixos d'acció diversificada: eix de la salut (benestar), un eix cultural ( art i creació), eix d'educació (formació) i l'eix de treball (integració).
Estan organitzats per produir una intervenció original, coherent i unificada, però els objectius són variats: afavorir un millor equilibri i benestar, la integració social i l'aprenentatge formal i informal i un apropament a la art i la cultura, tot això amb mitjans artístics, afavorint l’expressió dels participants (primer a l’interior desenvolupant la creativitat i a l'exterior fent les actuacions), actuant en conjunt i desenvolupant les relacions socials (tallers i activitats que ofereixen a la vegada l'experiència del treball en grup i un espai per a la socialització, lluitant contra les formes de marginació i exclusió que cada persona viu), i creant (elecció dels temes, la creació de personatges i titelles, elaboració del format i realització de la interpretació d'històries i dibuixos). 

L’ENAM es converteix en un "lloc on viure" (Mannoni 1970), ja que estimula la regeneració, l'autoestima, en resum, dóna sentit a la vida de les persones que es s’ajunten.

La recerca adoptada en l'enfocament i les pràctiques de l' ENAM es basa en tres fonts teòriques principals: 

1. En primer lloc, les pràctiques alternatives en salut mental,  ja que les persones participants viuen amb dificultats en aquest nivell i la pràctica està caracteritzada com "enfocament integral" (RRASMQ 2005, 1999, Corin, Poirel i Rodríguez 2011)

2. Després, en el camp de la mediació cultural i l’art comunitari ja que l’ ENAM entrellaça estretament, l'art i la cultura i, 

3. en el camp de la metodologia d'avaluació participativa en un context de mediació cultural.

Les pràctiques alternatives en salut mental, com la desenvolupada a Quebec en diversos recursos alternatius, des dels anys 1980, van presentar un "enfocament integral" centrat en la persona, oferint-li un suport més personalitzat ancorat en un entorn de vida en el què es veu com un actor del seu destí, en definitiva com un "subjecte", que està recuperant el poder sobre tots els aspectes de la seva vida (Touraine i Khosrokhavar 2000).
Aquest enfocament contrasta fortament amb les pràctiques de tipus biomèdic que s'han proposat per fer front a problemes de salut mental.
Així, els principis que sorgeixen d'aquest "enfocament integral" es centren en "el que vol la persona interiorment, la connexió amb els altres basat en el respecte voluntari i la igualtat, en la concepció global de l’individu i no com una visió fragmentada d’ell en funció de les seves necessitats i els seus dèficits, en la capacitat de recuperar el control sobre la seva vida i en la consolidació d'una bona pràctica en el cor de la comunitat "(RRASMQ 2006, p. 3)
A més de tots aquests elements que caracteritzen la base de la pràctica de la intervenció, el "enfocament integral" també té en compte la persona globalment, oferint una atenció a totes les dimensions que la composen (la seva trajectòria en la vida, els valors, el gènere, la cultura, les condicions socioeconòmiques, etc.), tractant de comprendre quin és el problema i descobrint el potencial i les forces d’ella mateixa. En resum, "la varietat, la diversitat i el pluralisme, la creativitat i la flexibilitat i autonomia" són els colors que tenyeixen les pràctiques d'aquest enfocament (RRASMQ 2006, p. 10).





Conferència Gilbert Meyer

III Jornada Internacional Educació i titelles
Conferència Gilbert Meyer. França

Els titelles per facilitar l'expressió i per gestionar les emocions contradictòries dels nens malalts de SIDA.

1. Un món canviant ple de contradiccions

Avui dia, com subratlla Michel Lacroix en els seus assajos sobre "El culte de l'emoció" (publicat per Flammarion), l'emoció s'ha convertit en un objecte de màrqueting com qualsevol altra mercaderia.
Els amos del nostre oci calculant acuradament l'impacte de les seves eines alternant horror, sorpresa, tristesa, ràbia, alleujament, la compassió, alegria, en un joc de contrastos que ens manté en suspens. Tot va molt ràpid i la renovació de la vida emocional a través dels canals de circulació incorporen pel·lícules, videojocs, que ens projecten cap als tons forts de l’experiència del món.
Aquestes emocions proposats per una banda i buscades per l'altre són d’una tipologia explosiva. Totes aquestes emocions-xoc de sensacions fortes, ens envaeixen durant tot el dia. S'enganxen sovint de manera exagerada en la definició de la paraula emoció que significa "Qui es posa en marxa"
Aquesta hiper emotivitat que apareix sovint amaga una manca de recerca de l'esperança que és la que dóna oportunitat als nostres problemes i temors. Ens enfrontem a un excés d'emocions que, malauradament, sovint amaga la sensibilitat de l’anestèsia.
Estem atrapats en un joc de contradicció entre l'explosió d'emocions i sentiments. Aquesta pobresa emocional desequilibra la nostra vida afectiva i ens mostra que l'emoció pot ser alhora un avantatge i pot ser un perill.
Quan per una raó o altra, hi ha hagut una alteració de la nostra sensibilitat, hem de donar materials per tornar a aprendre a viure de les coses simples i naturals. És per això que estem obligats a passar a través de tercers en les nostres relacions, els mediadors que ens poden ajudar a encarar el que se'ns escapa.  Els titelles, amb la seva peculiar forma de tocar les emocions són uns auxiliars que permeten una acció estructurant en el caos de les emocions i poden convertir-se en aliats de la raó que permet donar un caràcter més durable als sentiments.




2. Entre el blanc i el negre reinventem els colors de l'arc de Sant Martí.

En un món fosc de blanc i negre, la tremolor de l'emoció li dóna color a tot el món i desperta un ressò emocional.
Hem d'aprendre de nou a tenir contacte amb els colors primaris i donar atractiu a les sensacions, crear el retorn pel gust de dir les nostres emocions cara a cara a un món insípid. 
Necessitem una forma simple de trobar la manera que l'emoció es converteix en un ritu
que utilitzi els cinc sentits: veure, tocar, sentir, olorar, gust.
Donant color a les emocions estem tractant de dir l’inefable. Podrem dir tenir por blava, estar vermell de ràbia…
Tots estem afectats per diversos problemes i totes les ordres que se'ns presenten, van des de l'interior cap a fora i també de l’exterior cap a dins d’un mateix. Per exemple una mala notícia ocupa els nostres pensaments o una bona nova ens fa esclatar d’alegría.
Per tant, requereix una reorientació de l'expressió, d'alguna cosa que corre en cercles o que està equivocada.
L'emoció pot ser una forma de fugir d'un mateix, però també participa en la cura d’un mateix per estructurar la nostra individualitat en un món que constantment se'ns escapa.
Però com fer front a tot això?
Per exemple al Congo, en algunes tribus, hi ha un ritual en el que s'ofereix una màscara « lega » a un nen que té un problema. Aquesta petita màscara carregarà amb tots els problemes. El nen sosté la màscara i la màscara s'ocupa del problema.
Així, el nen s'allibera i, sovint les coses milloren per si mateixes.
Bé, suposo que coneixeu les nines d'Amèrica del Sud en les que els nens confien les seves preocupacions abans de dormir ... Exemples com aquests hi han molts en el món.
Aquests exemples ens demostren que els titelles, els ninots en la seva innocència ens poden donar algunes respostes.
L'emoció participa en la vida de l'ànima i el cos, es troba en la interfase dels dos components de la naturalesa humana.
L'emoció forma part del cos, es transmet per calfreds, sudoració, nus a la gola… convertint així les zones sensibles del cos en un tercer objecte…
El titella amb la seva presència és un mirall de nosaltres mateixos, permet poder tornar a contemplar el que està succeint en la nostre vida interior, recercar afectes, sentiments i expressar-los.
En el procés, els terapeutes i formadors, sovint possen èmfasi en la necessitat de tornar a connectar amb el jo interior a través del sentiment, per a descobrir la veritable identitat.
Amb la construcció d'un titella es passa per un desdoblement de l'emoció, per una revelació i per l’autoobservació de la consciència de si mateix plasmada a fora.
Fent els moviments a través d’una obra de teatre de titelles permet passar de l'emoció viscuda a reviure-la en un context transposat.
Per a la construcció dels titelles encarnem els espectres que ens preocupen que són del domini de la inhumanitat.
Creem així unes figures que amb el nostre implus reviuen una nova vida inventada.
En una recent visita al Txad, he treballat en un equip de tractament psicològic per afavorir l’expressió dels nens afectats pel VIH SIDA. Jo mateix em vaig mirar tots els aspectes de la gestió del programa per entendre alguna cosa.
Com pot un nen està així i entendre el que està li està passant?
Tot sol no pot fer res. No n'hi ha prou amb dir i explicar. L’hem de posar en una situació per poder experimentar coses.
És només a través de la complicitat dels petits titelles de tija de diferents colors que pot establir una sèrie de jocs i durant l'etapa de creació els nens es deixen portar i s'atreveixen a expressar alguna cosa.


Les consignes del joc implicaven un treball sobre l'espai, sobre el cos, sobre la interacció dels nens, sobre la introducció d'espais imaginaris: per exemple, un viatge en autobús, o una imitació del món quotidià (el joc del telèfon ).


El nen s’atreveix a explicar a través del titella, el titella observa i diu el que comprèn i el que no comprèn. El titella està en contacte directe amb la confusa situació que li fa viure el manipulador i li permet al nen expressar el torrent d'emocions i preguntes que l’atabalen controlant el desenvolupament dels esdeveniments. La consigna al principi era simplement treballar en la respiració que està vinculada als canvis emocionals.
A continuació, vàrem fer una sèrie de jocs en grup amb un tros de roba tallat en forma de cercle al voltant de la qual es poden col·locar vuit persones, cadascuna de les quals pot manipular un titella de color  per sota i interactuar amb el reste de titelles.




Aquest espai desenvolupa un marc lúdic, però sobretot un quadre carregat de significat.
Dirigim pas a pas la posada en escena en el mateix instant present veient el potencial emocional de cadascú i el titella és un component instrumental que permet cultivar les seves emocions.
Els problemes associats amb la repressió condueixen a una ruptura amb un mateix, l'escissió de la personalitat, fins i tot una forma d'autisme sovint circumstancial vinculat a una fita, aquí per exemple relacionada amb la malaltia de la SIDA: el subjecte es nega a admetre que sent emocions, hi ha una renúncia contra la incomprensió.
Aquesta auto-negació implica un desdoblament interior, alhora amb els titelles es pot exterioritzar i tenir el doble davant d’un mateix.
Crear amb els titelles situacions-mirall per identificar les pròpies emocions amb les  dels altres, permet passar per les emocions experimentades en si mateixes o per si mateixes.
Es tracta de desentranyar el que aclapara a l'individu i que sembla incontrolable, ja que degrada la seva imatge en el seu entorn.
El titella no cal protegir-lo, no és el nostre ego, pot ser com la nina que té la nena i que la castiga de manera intransigent.
Donaré un exemple amb imatges de les històries que s'han fet a partir de carbasses per fer front al problema de l'estigma.
Amb petites carabasses pirogravades, hem representat amb una jove els temors i les emocions pels que passa una dona que té SIDA, com ella i els seus fills són rebutjats per les co-esposes, però també com ella agafa amb valentia el seu destí i no es deixen abatre pel seu drama.




En aquest exemple, les emocions dels espectadors han estat molt directes i honestes en quan a les llàgrimes, a la la vacil·lació de la dona, i sobretot fent costat a la víctima indefensa. Les persones van ser capaces d'identificar les emocions expressades en públic sense que es convertís en un psicodrama, i el públic va aplaudir la situació que normalment viu d'una manera oculta.
Aquest és un exemple de com podem lluitar contra les repressions socials de les emocions, i la forma d'alliberar-se de les limitacions socials, com el titella pot ser un instrument d’ insurrecció contra l'ordre multisecular. En els dos exemples que citaré  estem en ple drama sobre l'estigmatització i sobre com denunciar els hàbits i costums que creen problemes.
Cada família, cada grup social es nodreix de les seves pròpies micro-cultures emocionals.
Un altre exemple en les Comores, en el marc d'una epidèmia de còlera, es van utilitzar els titelles per denunciar la llei caduca, els falsos rumors, i els costums que estaven causant la propagació.


On vaig tenir una bonica experiència va ser quan dues noies van voler tornar a representar una obra prohibida uns mesos abans, sobre el dret de les nenes a triar la seva parella sentimental. Cal dir que la majoria de les nenes de 12 a 14 anys són obligades a casar-se amb homes molt més grans en contra de la seva voluntat.L’obra de teatre va ser prohibida, però quan es va fer amb els titelles, la mateixa representació va ser aplaudida per un públic commogut fins a les llàgrimes.
Que ha passat?
Els titelles prenen distància dels drames grans i ocults en un món en miniatura, però sobretot donen un espai simbòlic i un marc que evita caure en el psicodrama.
La creació d'un microcosmos va ajudar a comunicar el missatge i les emocions sense atacar frontalment a la societat existent. Els cossos de cartró que qüestionen els codis socials poden fer aquestes reivindicacions, mentre que els cossos de les joves actrius no poden perquè estan arrelats en el món real i la vida quotidiana. S’accepta perquè no és del món real, perquè és un petit marc manejable i ben identificable. Per tant, sembla menys perillós i subversiu.

3-El titella és una paraula que és (Claudel)

Fer teràpia amb titelles i, especialment, en el meu cas per intervenir en els camps de la teràpia psicosocial és escollir, és situar el meu coneixement entre dues famílies diferents de mètodes psicoterapèutics: els que treballen en el camp verbal i els que ho fan en el camp no verbal. D’una banda hi ha el quadre verbal que estructura i d’altre el que engloba els moviments, els crits, el gest, els exercicis vocals, les llàgrimes, la respiració, la creació tàctil de la matèria ...
Amb la titella dirigim un alliberament de les emocions en diverses capes, mitjançant processos físics i energètics, i per la banda estructurant del joc i les consignes teatrals. 
La posada en escena de l'obra de teatre de titelles prèn la importància del paper de la tragèdia.
Aristòtil en la seva poesia, parlava de la tragèdia com un espectacle que "desperta la pietat i la por, i purga les emocions pròpies dels drames de la vida"
Els titelles ens mostren que l'emoció no es considera com un abscés que s’ha de buidar, o com una condició que ha de ser curada. L'emoció és un fi en si mateix, desitjable, ja que reflecteix la nostra veritable identitat.
Podem emplaçar el titella en un nou concepte de catarsi: l'objectiu no és alliberar-se de l'emoció, sinó alliberar l'emoció perquè actui d'una altra manera.
Alliberar les emocions amb el suport dels titelles és també crear un espai i un temps per compartir aquestes emocions.
Així, podem fer passar un magma sacsejador de les emocions-xoc que ens inquieten, una mica com ninots amb els seus becs paroxístics, i que ens porti cap a una sortida de les emocions-sentiments, que pel contrari volen assentar-se en el nostre interior com els al·luvions.
A través de la repetició del joc i les accions fetes pels titelles podem obrir lentament les portes d’entrada a la profunditat d’un mateix.
S'enriqueix la vida interior. I hi ha una nova conversa amb un mateix que s’instal·la.
Així com diria Rousseau "el sentiment entra en el cor"
L'emoció i el sentiment es converteixen en la promesa d'una vida atenta que ens unifica, mentre que l’emoció-xoc ens agita i ens condueix a una vida distreta que ens dispersa ..
Les històries que ens expliquen els titelles, ens porten a prestar atenció a coses de la vida.
Hi ha la qüestió del temps: per canviar la seva vida emocional, hem de donar-nos un temps, disminuir el ritme de la seva existència, la lentitut allarga el curt espai entre el passat i el futur. El titella dona profunditat al present.
El temps de la construcció, fer i desfer per millorar els titelles, passa per la repetició positiva en el joc teatral, això és el que dona temps per sentir d'una altra manera.
Per una part deixar ser l’èsser i per una altra canviar el nostre punt de vista per atraure de nou la nostra vida emocional.
Així els titelles ens conviden a acollir a l'alteritat dins nostre i al voltant nostre.
Podem de nou admirar altres possibles i fins i tot donar un paper estructurant en l'admiració que ens uneix.
Així l’admiració compartida en « juguem junts »  per als altres que ens miren i que viuen les emocions amb nosaltres, com a espectadors, ens fa establir un vincle social. Una espècie de comunió que crea el significat.