diumenge, 11 de desembre de 2011

La casa encantada

LA CASA ENCANTADA


Es diu que fa temps, en un petit i llunyà poble, hi havia una casa abandonada.
Un dia, un gosset buscant refugi del sol, va aconseguir ficar-se per un forat d’una d eles portes d’aquesta casa.
El gosset va pujar lentament les velles escales de fusta. En acabar de pujar es va topar amb una porta mig oberta, lentament es va endinsar a l’habitació. Per la seva sorpresa, es va adonar que dins d’aquesta habitació havien 1.000 gossets més observant-lo tant fixament com ell els observava a ells.
El gosset va començar a moure la cua i a aixecar les orelles poc a poc. Els 1.000 gossets van fer el mateix. Posteriorment va somriure i els va bordar alegrement. 

El gosset es va quedar sorprès al veure que els 1.000 gossets també el somreien i bordaven alegrement amb ell. Quan va sortir de l’habitació es va quedar pensant per a si mateix: 
Quin lloc tan agradable !. Vindré més sovint a visitar-lo !
Temps desprès, un altre gosset de carrer va entrar al mateix lloc i es va trobar entrant a la mateixa habitació. Però a diferència del primer, aquest gosset al veure als altres 1.000 de l’habitació es va sentir amenaçat, ja que l’estaven mirant d’una manera agressiva. 

Posteriorment va començar a grunyir; òbviament va veure com els 1.000 gossets li grunyien també a ell. Quan aquest gosset va sortir de l’habitació va pensar: 
Quin lloc tan horrible és aquest ! Mai més tornaré a entrar-hi !
Al front d’aquesta casa es trobava un vell rètol que deia:
“La casa dels 1.000 miralls”
No ets responsable de la cara que tens, ets responsable de la cara que poses.
“Tots els rostres del món són miralls”...
Decideix quin rostre portaràs per dins i aquest serà el que mostraràs.

Conte per treballar reciclatge

CONTE PER TREBALLAR EL RECICLATGE AMB ALUMNES AMB BAIXA VISIÓ.

Fet per alumnes de P5 de l'Escola Palau

Fa un temps en un poble de mar vivien unes persones molt pobres, tant tant pobres que no tenien diners per comprar-se cubs d’escombraries.
A casa tenien molt menjar però clar, quan ja s’ho menjaven tot no sabien on llençar els papers i les peles i al final ho van llençar TOT al mar.
Allà, AL FONS DEL MAR, hi vivia un peix globus molt bonic.
De cop va veure com queien totes aquelles escombraries a sobre de casa seva.
Llavors pensant molt, va decidir seguir un camí i anar a buscar als seus amics peixos per demanar ajuda.
Nedant, nedant es va trobar amb un grup de peixos martell i els hi va explicar el que havia passat i els va dir:
    • Peixos martell que m’ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus i els peixos martell van agafar un sac i van continuar el camí del mar, quan de sobte es van trobar a un grup de peixos piranya.
Van pensar que hi havia tantes escombraries que quants més fossin millor. Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos piranya que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell i els peixos PIRANYA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos TAURÓ.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos tAURÓ que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els PEIXOS martell, els peixos PIRANYA I ELS PEIXOS TAURÓ van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos GRANOTA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos GRANOTA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell, els peixos PIRANYA, ELS PEIXOS TAURÓ I ELS PEIXOS GRANOTA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos AIGUA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos AIGUA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
El peix globus, els peixos martell, els peixos PIRANYA, ELS PEIXOS TAURÓ , ELS PEIXOS GRANOTA I ELS PEIXOS AIGUA van continuar el camí del mar, quan nedant, nedant es van trobar a un grup de peixos TORTUGA.
Llavors els hi van explicar el que havia passat i els van dir:
    • Peixos TORTUGA que ENS ajudaríeu a netejar el mar i agafar les escombraries que han caigut a sobre de casa meva?
    • I tant que t’ajudarem!
Al final tots els peixos del mar van ajudar al peix globus. Van ficar totes les escombraries AL SAC I HO VAN DEIXAR TOT SUPER NET.
ESTAVEN MOLT CONTENTS però llavors ES van ADONAR QUE NO HAVIEN pensaT que podien fer amb el sac ple D’ESCOMBRARIES.
Van pensar molt i van decidir demanar ajuda als escombriaires que els van ajudar a portar el sac als contenidors del poble.
I conte contat aquest conte s’ha acabat!!!

El petit cabirol

EL PETIT CABIROL
recuperat per Madeleine Lions



El Petit Cabirol s’havia adormit al peu d’un arbre que havia en el cim d’una gran roca. Durant la nit havia plogut molt, tant que el riu havia sortit de les seves riberes i ara, la roca i l’arbre feien una petita illa enmig d’una gran extensió d’aigua. Quan el Petit Cabirol es va despertar, va tenir molta por; però era un petit cabirol molt assenyat. “Vaig a romandre tranquil·lament aquí, a esperar que l’aigua es retiri, es va dir, ja que no sé nedar i hi ha molts cocodrils en l’aigua. ” 

Es va posar llavors a observar al seu voltant. La crescuda sobtada implicava tota classe de coses: branques d’arbres, i fins i tot troncs d’arbres sobre els quals s’havien refugiat petits animals sorpresos quan dormien. Sobtadament el Petit Cabirol va veure un gran tronc d’arbre aixecar el cap i dirigir-se cap a ell. Amb horror va veure dos ulls malèvols obrir-se i mirar-lo. Era el vell rei dels Cocodrils!“Nyam Nyam! va dir el rei dels Cocodrils; quin bon esmorzar vaig a fer: no pot escapar-se’m! ” Com que tenia bon humor, va entaular conversa. “Mira quin honor et faig, estimat meu. Vas a acabar la teva vida en el meu estómac reial! ” Obria una mandíbula enorme, amb unes dents espantoses; gairebé es podia veure el seu estómac de l’oberta que estava la seva boca!
El Petit Cabirol tremolava de por, però era molt valent i molt astut; va buscar una manera de guanyar temps.“T’agraeixo l’honor que vas a fer-me, oh gran rei, però és un menjar o una medicina el que necessites? Ja que, sóc un dolent menjar, però sóc la millor medicina del món. ” El rei dels Cocodrils era molt vell. Tenia de vegades una mica de reuma i una medicina convenient no li aniria malament… “Necessito guarir-me; seràs la meva medicina! ” va dir. “Atenció, va dir el cabirol - que reflexionava ràpidament: el rei li semblava molt ximple! - Una medicina no és un menjar, és necessari dosificar-la. Si m’empasses sencer, en comptes de guarir-te, em convertiré en un verí. És necessari que em divideixis i així també podràs guarir als teus súbdits”
El rei va quedar decebut; no li agradava haver de dividir-lo, però es va dir que això li valdria el reconeixement dels seus.“Bé, d’acord! va dir.” Quants sou? ” va demanar el cabirol. El rei va reflexionar; no tenia molt bona memòria. “Crec que som 79, i amb mi, hem de fer 80, veritat? ” - “desgraciadament, gran rei, no és suficient. és necessari que estigui dividit en 150 trossos, ni un més ni un menys!…” menja-te’l de seguida! ” va dir un gran cocodril que s’havia acostat. ” Oh rei, els teus súbdits et donen ordres, ara? ” El vell rei, que es preparava per a menjar al cabirol, va romandre quiet. “Segurament vol veure’t morir enverinat, mentre que tu vigiles per la seva salut. ” Afalagat el rei dels Cocodrils, va demanar que s’anés a buscar a altres cocodrils per a participar en la divisió. Quants? És difícil contar, sobretot quan solament es té la pràctica de pensar en si mateix. 80, això estava segur. Quants cocodrils eren necessaris per a fer 150? Potser 10, potser 20… Cada vegada que afegia un, veia el seu tros de cabirol estrènyer-se… “són necessaris 70 més” va dir el cabirol. Va anar a buscar els que li faltaven; l’aigua s’havia tornat molt verda, de tants cocodrils que hi havia al voltant de la roca.
Necessitem calma i disciplina, va dir el cabirol. Vaig a contar-los tots per a estar segur que no falta cap. Poseu-vos en fila els uns darrere dels altres. Quan us hagi contat, el vostre rei farà la partició i us convertireu en més forts i més immortals. ” Llavors, valentament, el Petit Cabirol va saltar sobre l’esquena del rei, contant en veu alta:“Un! ” - “un” van dir alhora tots els cocodrils.“Dos! ” va dir el cabirol saltant sobre l’esquena d’un altre cocodril.“Dos! ” van dir tots els cocodrils.“Tres!” - “tres!” - “vint!” “Vint!”… “Cent!” - “cent!”… “Cent quaranta-nou!” - “cent quaranta-nou! ” deien els cocodrils.“Cent cinquanta! ” va dir el cabirol que, saltant d’esquena en esquena, havia arribat a la riba.“Cent cinquanta! ” van dir els cocodrils a l’uníson. En tres salts, el cabirol s’havia refugiat en terra ferma.“Colla de babaus! Gràcies pel servei! ”, va cridar el Petit Cabirol que va sortir xiulant com una fletxa sense donar-se la volta…

Quina gana que tinc

QUINA GANA QUE TINC !  Per a treballar la bona alimentació.
Fet pel Grup de Treball de l'ICE de l'UB (2007-2008)

NARRADORA:Hi havia una vegada una nena que estava llegint un llibre de cuina perquè els hi volia donar una sorpresa als seus pares i els hi volia preparar el sopar.
No sabia per quina recepta decidir-se.
Va començar a entra-li son i quan estava a punt d’adormir-se, va veure com del llibre sortia una pastanaga i un pot de ketchup. 
Pastanaga: De primer plat pots fer una amanida amb tomàquets, enciam...
Ketchup:No. No, de primer plat es millor fer una hamburguesa amb molta maionesa, molt de ketchup i patates fregides.
Pastanaga:No vull discutir-me més. Que decideixi ella.
Què prefereixes fer de primer plat?
Nena:Com queno sóc cuinera, per això estava mirant aquest llibre de cuina.
Ketchup:Tan se val. Et preparem els plats i tu els proves, val? 
Nena: D’acord.
(El Sr. Ketchup li dona a provar una hamburguesa amb força maionesa, ketchup, patates fregides.....etc
La nena comença a menjar i es comença a inflar...Tot seguit la Sra. Pastanaga li dona l’amanida i la nena comença a desinflar-se.) 
Nena:Potser millor menjar una amanida. Ja em sento millor. 
Ketchup:(enrabiat)
De postres prova aquest deliciós pastisset de xocolata..
(La nena hi fa una mossegada i torna a inflar-se !
Ràpidament la Sr. Pastanaga li dona una poma a la nena, i la nena es desinfla !)
Nena:Ara ja sé que faré de postres... una macedònia.
(El Sr. Ketchup marxa molt enrabiat , la Sra. pastanaga i la nena es posen el davantal i de dins el llibre surtenun enciam,un tomàquet,un cogombre,un plàtan,una taronja i unes maduixes,cantant i dansant ).
NARRADORA:Una estoneta més tard van arribar els pares i es van trobar la taula molt ben parada amb una nota : UN SOPAR MOLT SA PER ELS PARES MES BONS

La venjança del gripau

LA VENJANÇA DEL GRIPAU
Conte popular gitano (França)

PER TREBALLAR L'ENNUIG

El que vaig a explicar va ocórrer abans de que l’home existís i dominés la Terra.
En aquella època, solament els arbres estaven sempre en el mateix lloc. La resta dels essers vius es movia lliurament. Fins i tot les flors anaven a visitar als seus amics els conills, els esquirols, els eriçons, les aus i els insectes: tots els essers que caminaven, s’arrossegaven o volaven.
A vegades se’ls unien els peixos, perquè podien sortir de l’aigua. Tots sabien parlar i s’entenien entre si.
Una nit, en una clariana del bosc, es va celebrar una gran festa: la gent explicava històries, i els ocells van donar un concert que va anat seguit d’un ball. L’esquirol va ballar amb la farigola, els conills amb els clavells. Cada flor tenia la seva parella. Fins i tot una aranya jugava amb la libèl·lula. Hi havia molta alegria.
El gripau, que no havia estat convidat perquè era molts lleig, es va presentar de totes maneres. Es va acostar a la tulipa, però aquesta el va rebutjar.
Tots es van posar a gastar-li bromes i van formar un cercle al voltant del pobre gripau, que va començar a posar-se furiós.
-Ets horrible!, Ets horrible!!! –va esbufegar la l’òliba. Els animals i les flors el senyalaven amb el dit, repetint:
Ets horrible! , Ets horrible!
El gripau va perdre la paciència.
-Sou molt dolents! –va cridar- Em venjaré de vosaltres!
I es va inflar de tal manera que el verí de la seva pell va sortir disparat i els va esquitxar a tots.
El peix es va refugiar a l’aigua, els ocells van desaparèixer entre les branques i les flors es van marcir intentant amagar-se sota terra.
I des d’aquella nit res va ser com abans: els animals i les flors ja no podien parlar i no s’entenien. Les flors no podien moure’s del seu lloc. I els peixos es morien tant bon punt algú els treia de l’aigua. 

El llop ferotge i el valent caçador

EL LLOP FEROTGE I EL VALENT CAÇADOR

d’Ana Maria Machado

PER TREBALLAR LA POR

Hi havia una vegada un nen que vivia en una cabana en el bosc, amb el seu pare, que era caçador, i la seva mare, que feia de tot: cuinava, rentava, planxava, feia la neteja, cosia, s’avorria i sospirava.
I hi havia una vegada també, un llobató que vivia en una cova d’aquell mateix bosc, amb tota la seva família, dons als llops els hi agrada viure en comunitat, és a dir, en ramat.
El nen jugava amb d’altres nens que apareixien per allà: els fills del llenyataire, la fila de la bugadera, el nét del venedor ambulant, una nena que a vegades es perdia en el bosc recollint gerds...
El petit llop jugava amb altres llobatons semblants a ell, germans i cosins, alguns de la mateixa llopada, altres més grans, altres més petits. Es divertien amb jocs de rodar pel terra, rebolcar-se per tots costats...
A vegades, per la nit, el pare o la mare explicava contes al nen a la llar de foc. I aquestes històries sempre tenien a veure amb el llop ferotge. Podia parlar de porquets, de la Caputxeta Vermella i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un llop ferotge que grunyia, esbufegava, s’enfadava, derrocava cases, i tenia uns ulls tant grans i també una boca tant gran que solament buscava menjar-se els nens.
A vegades, també per la nit, a la cova, el petit llop li costava adormir-se i es quedava escoltant els contes que els llops més vells s’explicaven els uns als altres. I aquests contes sempre tenien un caçador dolent. Podien parlar de rierols nets, de camps immensos i de moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un caçador que posava trampes, els disparavai arrencava la pell dels llops que havia matat.

Quan el nen va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
I la seva mare sempre responia:
-Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun llop per allà.
Quan el llobató va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
-       Mare, puc jugar al bosc?
Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun caçador per allà.
I ells no anaven molt lluny.
Però com vivien en el mateix bosc i estaven creixent, les seves passes eren cada vegada més llargues i s’apropaven cada vegada més.
Fins que un dia...
Un dia, el nen estava distret, una mica allunyat de casa, i va trepitjar una branca seca que va cruixir.
Aleshores, el llobató, que també estava per allà, distret i una mica allunyat de casa, va sentir el cruixit, es va emportar un ensurt i va grunyir. I, en aquest moment, els dos es van girar i es van mirar.
De sobte. Cara a cara.
Cada un va posar una de les cares més rares que algú pugui posar: cara de por, de molta por, de veritable pànic. I les cares de pànic eren tant paoroses que el llobató se’n va anar corrents en una direcció i el nen va agafar, també corrents, la contraria.
A l’arribar a casa seva, el nen va explicar:
-M’he trobat un llop al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
A l’arribar a la cova, el llobató va explicar:
-M’he trobat un caçador al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
Qui els escoltaven no es van creure molt el que deien. Però el més important es que els dos si que s’ho creien.
O això semblava. Perquè, des d’aquell dia, quan vol anar al bosc, el nen posa les mans a les butxaques i surt xiulant: “quien teme al lobo feroz...”
I el llobató quan vol quedar-se despert per la nit, estira molt el musell cap a la lluna i udola:
“se’n va anar, va fugir, vaig ser jo...”

Perill en el mar

PERILL EN EL MAR
de Begoña Ibarrola

PER TREBALLAR L'ALEGRIA

Aquesta és la historia d’un cavallet de mar que vivia amb al seva família en una zona bonica i tranqui-la de l’oceà, rodejat de corals, eriçons, crancs i tot tipus de peixos i plantes aquàtiques.
La seva vida passava plàcidament fins que un dia el dofí Ballarí els hi va donar una notícia molt preocupant. El dofí va convocar a tots els animals marins d’aquella zona a una reunió i quan tots van arribar els hi va dir:
-       Amics, vinc d’explorar els límits del nostre territori i porto una horrible notícia. Hi ha una gran taca negra en el mar que molt aviat, si els vents no canvien, arribarà fins aquí en dos dies.
Tots es van mirar entre si preocupats per la notícia. Haurien de fer alguna cosa immediatament.
Pepet, el cavallet de mar, tenia un gran amic, un cranc ermità que es deia Frank, amb el que sovint jugava a fet i amagar. Aquell dia en comptes de jugar es va posar a comentar la terrible notícia.
-       Quina desgràcia- deia Frank-, no sé que serà de nosaltres, segurament  morirem tots.
Però el cavallet Pepet era més optimista i li va contestar:
-Bé, no és per tant, gràcies al dofí Ballarí ho hem sabut a temps. Al menys tenim dos dies abans que la taca arribi fins aquí. Tenim que pensar en alguna solució.
Mentre estaven pensant en silenci van sentir plorar a algú i, buscant d’on venia aquell plor, es van trobar amb l’ostra Closcadura.
-Què et passa, Closcadura, perquè plores? –li van preguntar.
-Moriré aviat, no hi ha solució per mí perquè no puc moure’m tan ràpid com vosaltres –va contestar.
El cavallet Pepet la va animar:
-No et preocupis, Closcadura, nosaltres t’ajudarem, segur que se’ns acut alguna cosa.
En Pepet pensava que tots els problemes tenen solució, així que quan apareixia un problema es posava a pensar en lloc de desesperar-se, com feien els altres. En canvi, el cran Frank, davant un problema, pensava que no hi havia solució i s’enfonsava en la desesperació.
El cavallet Pepet va decidir donar una passejada per pensar millor i va descobrir que uns ploraven creient que no podien fer res i altres pensaven per trovar solucions, igual que ell. Sense adonar-se’n es va allunyar bastant d ela seva zona i va sentir que algú el cridava.
Pepet, què fas tu per aqui? Estàs molt lluny de casa teva.
Era el dofí Ballarí, el que els hi havia donat la fatal notícia.
-Estic pensant. Vull trobar alguna solució per poder marxar abans de que arribi la taca negra –va contestar-
-Però Pepet, saps que alguns animals i plantes no se’n poden anar d’allà on estan, els portaria moltíssim temps desplaçar-se.
El cavallet Pepet no es va donar per vençut i va seguir pensant mentre es deixava emportar pel ritme de l’aigua.
-Tu ets molt gran, dofí Ballarí, i jo sóc molt petit i no puc portar a ningú a sobre, però tu si.
El dofí  l’escoltava amb atenció mentre pensava que potser era una bona idea.
-L’Ostra Closcadura, el cranc Frank i els altres animals i plantes que no poden moure’s podrien posar-se a sobre teu. I com ets molt ràpid nedant segur que podries fer molts viatges, i, així salvar a molts animals i plantes.
El dofí va somriure: si, aquella era una bona idea, i demanaria als altres dofins i a les balenes que fessin el mateix. Al moment, sense esperar més, se’n va anar nedant a buscar-los.
En Pepet i en Ballarí,van tornar molt contents per donar la notícia als seus amics.
-Closcadura, Frank, el dofí Ballarí ens portarà molt lluny d’aquí abans de que arribi la taca negra !!
Tots van cridar d’alegria i van aplaudir al dofí, que es va sentir molt feliç per poder ajudar.
Al dia següent, mentre el sol sortia per damunt del mar, un grup de dofins i balenes es van concentrar en la zona i van anar carregant a tots els animals i plantes que podien.
Al capvespre estaven molt cansats de tant viatge d’aquí cap allà però satisfets per haver salvat als seus companys i amics.
Ara es veu jugar junts el cavallet Pepet i el dofí Ballarí en una zona de l’oceà d’aigües netes i cristal·lines, i a l’ostra Closcadura conversant amb el cranc Frank recordant la història d’aquella taca negra que un dia va amenaçar les seves vides.
I el més curiós de tot és que els dos acaben rient i repetint alhora: “Quan hi ha un problema sempre hi ha una solució”. Això va ser el que van aprendre aquell dia i no ho oblidaran mai més.

El conte de Mugàn

QUE LI PASA A MUGÁN?
de Begoña Ibarrola

PER TREBALLAR LA TRISTESSA

En la selva de Taimán, els animals tenien temps per tot: temps per treballar, temps per menjar, temps per dormir, temps per jugar i un temps en el que es reunien cada família d’animals i ni menjaven, ni dormien, ni jugaven, ni treballaven: solament dedicaven aquest temps a estar junts i a parlar de qualsevol tema que els preocupés o d’algun assumpte que afectés als membres del grup.
La família de micos era molt nombrosa i el cap Torunga tenia cura de tots com si fos un pare afectuós, però s’enfadava moltíssim si algun membre del grup no acomplia les seves ordres o si algú volia manar més que ell.
En aquest grup hi havia la mona Miranda i el mico Tobías, que tenien dos fills que es deien Tumbi i Tumbe. A més a més, estaven amb ells en Mugán i en Ciro, dos micos joves, i una mona jove i orfe que es deia Carinda.
Tothom sabia el que havia de fer en cada moment, però en Mugán, quan arribava el temps de divertir-se, es quedava assegut a sobre d’una branca pensatiu, mentre els seus companys saltaven, jugaven o es penjaven cap avall veient tot al revés.
Quan s’anaven a banyar al riu, ell es quedava a la riba mirant com es divertien i es tiraven aigua uns als altres.
A l’hora de menjar, en Mugán no demostrava tenir gana i això que el menjar que li oferien era d’allò més apetitós.
Si tocava treballar recollint fruites i tallant branques o netejant males herbes de la zona comú, en Mugán mostrava cansament i es veia que no treballava amb ganes.
Una tarda, el cap Torunga va reunir a tots en el temps dedicat a compartir i a parlar, i va plantejar el següent:
-       Mugán: no sabem el que et passa però tots nosaltres estem preocupats per tu. Quasi no menges, en la feina se`t veu cansat i ho fas amb desgana. El que més ens sorprèn es que no vols jugar amb els demés ni divertir-te. Volem saber el que et passa. Ens ho vols explicar?
En Mugán es va posar vermell, el que és molt estrany en un mico, i va dir que no, movent el cap.
-Està bé –va dir en Torunga-, cada un de nosaltres pensarà alguna raó per la que pots estar trist i demà ens tornarem a reunir per escoltar l’opinió de tots. Quan sapiguemel que et passa buscarem la manera d’ajudar-te. Us sembla bé?
Tots van contestar que era una bona idea i quan es va acabar el temps de la reunió van seguir amb les seves tasques diàries mentre pensaven en la possible causa de la tristesa d’en Mugán.
Al dia següent a la tarda tot el grup es va reunir per parlar i compartir. El cap Torunga va dir:
-Com ja sabeu, cada un de vosaltres pot explicar-nos perquè creu que en Mugán està trist, i com sempre començarà el membre més jove del nostre grup.
En Tumbi es va posar dret en el seu seient. Se sentia molt orgullós de ser el primer en parlar i de que tots l’escoltessin amb atenció. Sabia que en altres famílies d’animals no era així. Al més petit gairebé no se li preguntava res ni molt menys se li demanava la seva opinió.
- Jo crec que en Mugán està trist perquè no li agrada aquest lloc, li agrada més on vivíem abans.
- Molt bona observació, Tumbi –li va dir en Torunga-. Per ser tant petit ja t’has donat compte de que a vegades canviar de lloc on viure no agrada a tots per igual. Jo encara me’n recordo de les muntanyes on vivíem abans, però també me’n recordo dels caçadors i dels incendis. Era molt perillós seguir vivint en aquell bonic lloc –va dir en Torunga posant cara de tristesa-. I tu, Tumbe, Què opines?
- Jo crec que està trist perquè no és tant àgil com nosaltres. L’altre dia ens en rèiem d’ell perquè es va caure de l’arbre al saltar d’una branca a l’altra i li varem dir “mico maldestre”.
-També pot ser una raó –va dir en Torunga-, encara que crec que tots sabeu que cada mico té habilitats diferents. A uns se’ls hi dona millor saltar, a uns altres trobar menjar, a uns altres avisar dels perills, a uns altres cuinar...En Mugán és un magnífic buscador de fruits i baies, i gràcies a ell mengem aquests menjars que tant ens agraden, no és veritat?
Tots van assentir i van mirar en Mugán per si la seva cara canviava al fer-li un compliment i parlar bé d’ell, però va seguir callat sense dir res. Semblava que aquesta no era la raó de la seva tristesa.
-       A veure Ciro, dóna’ns la teva opinió.
-       - Jo crec que en Mugán està trist perquè la Corinda li agrada i ella no li fa cas.
Tot el grup va mirar cap en Mugán i després cap a la Corinda. Aquesta es va posar vermella fins a les orelles i no va dir res.
-       I tu, Corinda, què opines?
-       - Crec que en Mugán se sent una mica sol i pensa que no li fem cas. L’altre dia es va enfadar molt i va dir que mai li deixem temps per parlar. En part té raó perquè jo parlo molt i els demés també són xerraires. Quan ell comença a parlar acostumem a interrompre’l perquè és més lent explicant les coses. Potser està tris per això.
-       - Molt bé Corinda, tu mateixa t’has donat compte de lo malament que es pot sentir algú quan no se l’escolta amb respecte. Si quan en Mugán parla no el deixeu, és lògic que se senti malament.
-       I tu Miranda, que ets com la seva mare, ens dones alguna idea?
-       - Jo crec que està trist perquè no li faig molt cas i pot creure que no l’estimo. Com en Tumbi i en Tumbe són encara petits estic molt pendent d’ells. En Mugán ja és gran però potser necessita també la meva atenció i afecte. Estaré més pendent de tu, Mugán –li va dir apropant-se i donant-li un petó.
-       En Mugán seguia callat i capbaix.
-       - Tobías, tu ets com un pare per en Mugán. El vas acollir molt bé quan va arribar fugin de les muntanyes. Què creus que li pot passar?
-       Crec que s’està fent gran i es fa moltes preguntes. Jo no li dono les respostes i li dic que quan sigui gran ho entendrà tot. Potser és això el que no li agrada.
En Torunga es va aixecar i es va dirigir a tots i els hi va donar les gràcies.
-       Tots haveu aportat bons idees i us estic molt agraït. Això demostra que en el nostre grup cada membre és important i tots volem ajudar. Però em sembla que en Mugán necessita parlar mentre donem un passeig pel bosc.
Tots es van aixecar i van continuar amb les seves ocupacions.
En Torunga va passar el braç al voltant de les espatlles d’en Mugán i els dos van marxar caminant cap el bosc.
Passat un temps els dos van aparèixer de nou. En Torunga, per fi, havia descobert el que li passava a Mugán i li havia donat molt bons consell. En Mugán tornava a somriure

El pastis de xocolata

EL PASTIS DE XOCOLATA

Conte creat amb un alumne amb síndrome d'Asperger i explicat a alumnes d'Educació Infantil, per ell mateix. Les accions del conte les fa el propi alumne i les anima a fer als espectadors.

"Quan sortim de l’escola, la meva germana Marta i jo anem a passar la tarda a casa de la tieta Cèlia.

( ADEU SENYORETA I FAN ADEU AMB LA MA)
Mmmm...quina oloreta més bona!
(INSPIRANT PEL NAS. MMM...)
-        Pastis de xocolata! Que bo! –diu la Marta.

(TREURE LA LLENGUA I LLEPAR-SE ELS LLAVIS)
-     Com ho saps, si no l’has tastat?  -li pregunta la tieta.
-     L’oloro amb el nas –contesta ella.

( INSPIRANT PEL NAS)
-     Ahà, ho diu l’olfacte!

Anem corrents al menjador a buscar el pastís, però no hi és.

(PICAR DE PEUS A TERRA)

-     Qui vol suc? I la tieta Cèlia ens porta un got de llimonada a cadascun.
-     Ui,ui,ui! Està molt fred!
(DIR “UI, UI, UI”, FREGANT-SE LES MANS)
-     Com ho saps, si encara no has begut?
-     Però estic tocant el got amb les mans! – contesto.
-     Ahà, ho diu el tacte!

Cling, cling, cling! Es la campaneta del forn.
(DIR: CLING, CLING, CLING)
-     El pastis és a punt!
-     Com ho saps, si no ets a la cuina?
-     Perquè sento amb les meves orelles la campaneta.
Ho diu l’oïda.
(AMB LES MANS FER CAMPANA AMB LES ORELLES)

 
-     Qui vol veure el pastís que trauré del forn?
-pregunta la tieta Cèlia.
-     Jo, jo, jo...!
-     D’acord, però fins que no es refredi, no podrem ni tocar-lo.
(BELLUGAR LES MANS)
-     Ja podeu entrar! Que és aquí el pastís? 
-     És clar! - –dic en veure’l sobre la taula.
-     Com ho saps?
-     Perquè el veig amb els meus propis ulls.
-     És clar, t’ho diu la vista.
(SENYALAR ELS ULLS AMB UN DIT)
-     Quan es refredi el pastís, el portarem al menjador, el tallarem en trossos i...
-     Serà boníssim! – -dic impacient.
-     I com ho sabràs?
-     Doncs perquè l’assaboriré amb la llengua.
Ho diu el gust.
 
(HUMM, LLEPAR-SE ELS LLAVIS)
Ja hem après els cinc sentits!
Aquell dia, el pastís de xocolata de la tieta Cèlia ens va agradar més que mai." 









dilluns, 5 de desembre de 2011

El dol, una asignatura pendent

1. EL DOL, UNA ASIGNATURA PENDENT

Grup de Treball de Titelles de l’ICE de la Universitat de Barcelona:
Anna Teixidó, Marta Torrico, Ruth Revaliente, Cristina Bertran, Mireia Ribalta, Teia Moner, Urgell Obiols.

Hem d'ajudar els nens a tenir eines per afrontar la mort dels qui estima, i de vegades, també per afrontar la seva pròpia. Molts mestres es troben amb alumnes que han sofert pèrdues en la família o d'algú proper. La majoria d'aquests d’ells no tenen recursos per regular les emocions d'aquests nens i no poden donar estratègies perquè acceptin de la millor manera possible la pèrdua i es facin més competents emocionalment.

Estem d’acord amb Conxita Larrull (mestra i escriptora) quan diu:

"Els problemes que té la nostra societat davant la mort, l’allunyament del cadàver de la casa i els rituals que es feien en família, ha fet que la majoria dels nens que han viscut la mort d’avis o parents no els hagin vist morts ni hagin anat al cementiri. 

Fa només un parell de generacions era normal morir a casa, i els nens participaven d’aquest fet, estaven presents i era habitual fer un petó de comiat a qui havia mort, el que et feia descobrir la fredor i la rigidesa, així com també la pena i el plor dels adults, com manifestacions naturals. 

A les cases es vetllava el mort, amb les visites continuades d’amics o parents que eren rebuts amb alguna cosa per picar i beure, on es parlava, es plorava i reia, recordant anècdotes o històries que havien viscut amb el difunt. Aquests rituals ajudaven a fer una bona comiat a qui marxava i ajudaven els que participaven a tancar la relació amb el difunt, d’alguna manera facilitaven fer un bon procés de dol. Això era vàlid també per als nens, que podien participar i expressar les emocions dins d’un context natural. 

Tal i com ho fem avui, que intentem evitar que els nens es trobin directament amb la mort, és difícil veure-ho com un fet natural, com un pas imprescindible de la vida .. És important per als nens trobar espais i moments on expressar lliurement les emocions i trobar una resposta clara, un suport amb els adults. "

Estem parlant d’una part de l’educació emocional molt important. La capacitat per expressar les emocions de manera que repercuteixi positivament sobre un mateix i els altres es converteix en un aspecte fonamental per al desenvolupament social.

Les emocions estan intrínsecament relacionades amb els processos d’aprenentatge que es donen a l’escola i aquesta té un paper important en el desenvolupament emocional saludable i en el benestar de l’alumnat. 


El mestre ha d’ajudar a regular reflexivament les emocions que comporten la pèrdua, ajudar a entendre, ajudar a assimilar en el pensament, ajudar a percebre i ajudar a expressar-les. En definitiva treballar la intel·ligència emocional.
Com diu el psicopedagog Rafael Bisquerra:

El rol tradicional del professor centrat en la transmissió de coneixements està canviant, donada la rapidesa amb que el coneixement queda obsolet. En aquest sentit, la dimensió de suport emocional del professorat passa a ser essencial, perquè l’ensenyament ha de consistir en lliurar eines per millorar les competències emocionals que permetin afrontar els reptes amb majors probabilitats d’èxit. A més, moltes de les dificultats de l’aprenentatge 


tenen el seu origen, precisament, en problemes emocionals, conseqüentment un ambient emocionalment favorable generarà un millor aprenentatge.”

Els titelles com a recurs i el conte com a vehicle poden ajudar als mestres a obrir finestres que donin pas d' una forma natural, a les emocions que aquestes circumstàncies originen: dolor, ràbia, por, pena ... I d’aquesta manera poder canalitzar-les d’una forma equilibrada i sensata. O sigui, una acceptació natural sense traumes que marquin l’experiència.


Hem representat amb llum negre i titelles el conte: "ET PUC VEURE SEMPRE QUE VULGUI" de Mariko Kikuta.

És la història d'un petit gosset anomenat Shiro que és feliç amb la seva propietària Miki, però un dia, Miki desapareix sobtadament, i Shiro no entén el perquè.










Juny 2010

 MATERIAL DE REFORÇ PER TREBALLAR EL DOL

1. LLICÈNCIES D’ESTUDI:

“Antropologia de la mort i el dol”
Conxita Larrull i Bertran Curs Escolar: 2004/2005 - Llicència Modalitat B3

“Pedagogía de la vida i de la mort: eines d’acció tutorial i propostes didàctiques per a l’educació primària”
Anna Nolla i Casals - curs 1999/2000

2. MALETA PEDAGÒGICA:

“La mort i el dol”. Disponible en els CRP’s
Hi ha contes, llibres, escrits, pel·lícules i articles sobre el dol.

2.CONTES:

ON ESTÀ L’AVI?
Cortina, Mar. Editor: Tàndem Edicions
 Aquesta és la pregunta que es fa una nena que fa uns dies que no veu al seu avi, no està. Pregunta a la seva mare, el seu pare, a la seva àvia ... i obté diferents respostes

EL NEN DE LES ESTRELLES
Grient, Katrien van der. ING Edicions
Aquest conte ens parla de Clara, una nena de 6 anys, que durant l'estiu ha vist com el seu germanet ha mort. Quan torna a l'escola ho explica a la seva mestra i als seus amics. Això genera preguntes i comentaris i un debat entre els nens. 
QUAN ESTIC TRISTE DAVANT LA PÈRDUA D’UN ÉSSER VOLGUT
Mundy, Michaelene. Editorial Sant Lluís
'Quan estic trist' ofereix als nens de totes les edats, ja quants tenen cura d'ells, un llibre realista que aporta suggeriments positives i vital per ajudar-los en els tràngol més dolorosos.
En les seves pàgines poden aprendre a viure el dolor amb aquest ànim realista i saludable que ajuda a créixer.
 
QUAN ELS AVIS ENS DEIXEN. COM SUPERAR EL DOLOR
Ryan, Victoria. Editorial sant Pau
El follets protagonista, descriu els dies anteriors i posteriors a la mort de l'avi, dóna idees per actuar i preguntes per discutir.
Una guia que ajudarà al vostre afligit fill a haver records consolador ja trobar alleugeriment.
 
EL CONTE DE THUMPY
Dodge, Nancy C. Editor: Share pregnancy & Infant Loss Support, Inc.
Thumpy, el conillet comparteix el dolor i les preocupacions que sent quan mor la seva germana sobtadament. La família s'uneix i es dóna ajuda mútua per curar la pèrdua i créixer en una experiència curativa. Aquest llibre, llegit en companyia d'un adult, suscita en el nen preguntes que ens orientaran en el mapa del seu estat emocional.
 
EL FIL DE LA VIDA
Bloch, Serge. Cali, Davide. Ediciones B
Aquest llibre il · lustrat recorre la vida per aquells moments més emotius: la infància, l'amor, el naixement d'un fill, la mort d'una persona estimada, ... Tot s'explica d'una manera molt gràfica, subtil i encertada. Les il · lustracions són les protagonistes, com també el fil de llana vermella que cal seguir durant tot el conte. 
EL LLIBRE TRIST
Blake, Quentin. Rosen, Michael. Editor: Serres
Aquest conte parla de la tristesa d'un pare que ha perdut el seu fill. 
L'ÀNEC I LA MORT
Erlbruch, Wolf. Editor: Barbara Fiore editora
A través de la relació que s'estableix entre un ànec i el personatge de la mort es van donant respostes a preguntes que l'ànec els fa a la mort, sobre la mort i el morir. La convivència entre ambdós facilita l'acceptació de la mort de l'ànec. ¿L'ànec li perd la por a la mort? ... Conte amb unes il · lustracions molt d'acord amb el sentit del conte. 
JULIA TÉ UNA ESTRELLA
 Jose, Eduard. Gubiana, Valentí; il. Editor: La Galera
 Conte sobre la mort de la mare. Julia té una estrella. L'estrella de Julia és de veritat, de les que hi ha al cel i es veuen de nit. I és molt especial: fa temps la seva mare va anar a treballar allà ... Recomanat per a nens a partir de 5 anys
 
MAMÁ
Zubeldia, Iñaki. Editor: Edebé
Beatriz, una nena de 8 anys, ens explica que quan ella tenia 7 seva mare va morir. Temps enrera a la mare de Beatriz es va trobar malament, i va resultar que tenia un càncer de mama, que gràcies a una operació ia la quimioteràpia va poder superar. La mare de Beatriz li explica què és el càncer i perquè se li cau el cabell. Quan semblava que ja havien deixat la malaltia enrere, la mare de Beatriz es va tornar a trobar malament, i li va explicar a Beatriz que havien de tornar a lluitar contra 'els bichitos'. Mare, també els va explicar a ella ia seu germà Álex el que era un cementiri, i que en el cel hi ha una estrella molt bonica il · luminant a la seva família. Conte recomanat per a nens a partir de 6 anys.

NANA VIEJA
Wild, Margaret. Edicions Ekaré
Meravellós conte que ens explica la relació entre una àvia i la seva néta que viuen juntes. I ens ensenya els sentiments que senten l'àvia i la néta quan l'àvia veu a prop la seva mort.

NO ÉS FÀCIL, PETITA ESQUIROL
 Ramón, Elisa. Osuna, Rosa. Editor: KALANDRAKA
 La petita esquirol ha perdut a la seva mare i està molt trist .. però al final entén    que la mare està amb ella i mai l'abandonarà.

NO TINDRÀ UN NOU BEBÉ. PER NENS I NENES QUAN EL GERMANET VA MORIR ABANS DE NÈIXER
Gryte, Marilyn. McClendon, Kristi; il. Editor: Centering Corporation 
Conte per explicar i parlar a un nen de la pèrdua d'un germanet o un germanet que va morir abans de néixer. La protagonista del conte és una nena que explica el que li passa i el que pensa quan mor el seu germanet abans de néixer. Al principi del conte dóna uns petits consells als majors de com tractar aquesta situació amb els nens 
PER SEMPRE
Durant, Alan. Gliori, Debian. Editor: Timun Mas
La llúdria, el talp, la guineu i la llebre formaven una gran família; però un dia la guineu es va posar malalt i es va morir. Tots estaven molt tristos, però en els seus cors, records i en el seu somriure la guineu seguia allà, al seu costat ... definitivament. 
ET TROBO A FALTAR
Verrept, Paul.
Editor: Joventut
Carla era la meva millor amiga.
Un dia es va traslladar amb els seus pares. Jo em sentia rar.
-Crec que trobes a faltar a Carla-va dir la mare.
- Què vol dir trobar a faltar? - Pensava en Carla i també en l'àvia. L'àvia va morir.
 
COM ÉS POSSIBLE??! LA HISTÒRIA DE ELVIS
Schössow, Peter. Editor: LOGUEZ
Com és possible que Elvis hagi mort? Aquest conte ens explica que ella, una nena, està trist i no entén perquè Elvis ha mort.
No el Elvis dels malucs ... seva Elvis, el seu petit ocell groc.

3. LLIBRES

LA MUERTE: UN AMANECER de KÜBLER-ROSS, ELISABETH
Aquesta autora ha escrit diversos llibres sobre el tema


4. INTERNET